Una dona, de 72 anys, va entrar en una oficina de CatalunyaCaixa a Saba-dell i, després de ruixar amb alcohol el mobiliari, va amenaçar de calar-hi foc. La ràpida intervenció dels Mossos va impedir que l'amenaça es complís. El des-afiament va quedar en anècdota. Una anècdota desesperada, absurda, irracional, inútil… Tan incomprensible com la realitat que ens esclafa. Els motius que van portar la dona a irrompre a l'oficina no han transcendit, però tots podríem enumerar una llista de raons per, deixats portar per la impotència, voler arrasar aquest entramat d'interessos i enganys que estrangula milions de persones fins a l'asfíxia. Ningú va ser obligat a contractar cap participació preferent ni cap hipoteca, és veritat. Però mentre els bancs són rescatats amb els diners de tots, sobre els ciutadans cauen els desnonaments i la pèrdua dels estalvis de tota una vida. Uns continuen en el tauler de les finances. Els altres són abocats a l'abisme de la marginació. No hi ha pactes, no hi ha diàleg, no hi ha voluntat de traçar solucions conjuntes. No hi ha, en el sentit més profund i complet del terme, justícia. Ni l'independentisme ni el federalisme ofereixen cap solució a l'abús actual, ni l'unionisme ha estat capaç de brindar cap resposta. Podem discutir sobre models d'Estat i canviar les fronteres, però ningú dóna a aquesta senyora cap argument sòlid, cap motiu real d'esperança per poder desar l'alcohol i l'encenedor.