Mafalda aixeca a la platja un exèrcit de castells de sorra que decora amb un somriure i dos ulls. Després, la perspicaç criatura del genialQuinos'ajeu enmig de tantes cares i, davant la mirada de sorpresa de la seva mare, aclareix que vol experimentar la sensació de sentir-se sexi. A l'aparador de Twitter, aquest espai en el qual conviuen reflexions, enginys, discussions, mentides i bestieses, la influència no es mesura per la saviesa ni pel càrrec, sinó per la quantitat de seguidors que un sigui capaç d'arrossegar. Si la tropa és ingent, cal esperar glòria i honors en la vida real. Per això, més d'un ha estat incapaç d'esperar pacientment l'arribada del públic i ha decidit anar al mercadeig de seguidors. Per un preu assequible, hi ha empreses dedicades a aconseguir que un compte de Twitter desperti passions de la nit al dia. Aquest ardit no resulta aliè a la campanya electoral nord-americana, on tant aObamacom aRomneyse'ls acusa d'atresorar milers de falsos seguidors. L'estratagema s'amaga darrere de nombrosos perfils els rostres dels quals semblen dir-nos: «Sóc popular, la gent m'estima, sóc un producte segur. Vota'm, contracta'm, compra'm…» Sens dubte, una expressió de la primacia del com sobre el què, de l'embolcall sobre el contingut, de l'individualisme sobre l'esforç col·lectiu. I de la fascinant atracció de sentir-se admirat. Igual que Mafalda.