El 1993 es van crear els fons de cohesió europeus. Eren recursos amb els quals es volia fomentar la convergència econòmica real entre els països membres.Felipe Gonzálezva ser el gran defensor del projecte, queHelmut Kohlva recolzar en reciprocitat pel paper del Govern espanyol en tot el que va suposar -també per a la Unió Europea- la reunificació d'Alemanya.José María Aznar va qualificar de«pidolaire»el president del Govern espanyol per reclamar aquells recursos comunitaris.
Mariano Rajoyestà ara reclamant ajuda al BCE per combatre l'especulació sobre el deute públic i, potser, per a la recapitalització del sistema financer. Però, fidel a la seva forma de fer política, el president demana per un costat i nega haver demanat per un altre. No vol que se sàpiga. Ell, que va protagonitzar una plantada de«sobirania nacional» i es va negar a complir l'objectiu de dèficit pactat per al 2012, és presentat com el líder del rigor.«Espanya recolza la línia alemanya, que és la que dóna creixement en la realitat, no en la teoria», sentenciava ahir l'editorial deLa Vanguardia. «El futur del trencat sistema financer espanyol»,afegia,«seria un bon exemple d'aquesta història».
Per descomptat,El Mundotampoc es refereix a les peticionssotto vocedeRajoy.Al contrari, la presència del president del Partit Popular és reclamada en la cimera del creixement.François Hollandeel vol convèncer, però«aconseguir el vot de Mariano Rajoy no és tan senzill».El petit editorial titulatEl disputat 'vot' del senyor Rajoya Europafinalitzava d'aquesta manera:«Merkel avala Rajoy i aquest, lleial, no la deixa sola».
El País, però, donava a entendre que no creuRajoyquan«nega formalment la intervenció europea».El diari de Prisa entén que el Govern perd els nervis perquè no sap com resoldre l'embolic de Bankia, cosa que l'obligarà a recórrer a l'arriscat suport europeu. JOAQUÍN ROMERO