Reconstruir l'arquitectura moderna

Ens queixem de la manca de respecte pels edificis antics en la modernització de les ciutats, potser sense tenir en compte que els conjunts urbans més significatius de cada època s'han construït sobre la demolició de l'arquitectura preexistent. La voluntat d'estudiar els monuments antics i recollir-ne lliçons d'estil ve de lluny, emparada per l'ètica de la historiografia, la nostàlgia dels nacionalismes i els entrebancs dels nous llenguatges de l'«autèntica» antiguitat i del gust popular. Però la restauració i la protecció no s'han afermat com a condicions prioritàries fins a mitjans del segle passat i, encara, només en uns quants països, segurament els més «moderns», que són, també, els més conservadors. Molts joves conductors de la modernitat han arribat a declarar que l'única posició redemptora per a l'urbanisme era la de limitar-se a la reconstrucció, la reutilització, el reciclatge de tot el que existeix i evitar el messianisme de la modernitat optimista. Contaminat pel conservadorisme sempre present en l'arquitectura, la reutilització s'ha imposat fins i tot com un factor de sostenibilitat i, per tant, com una bandera de progrés social i econòmic. I, naturalment, en aquesta actitud hem arribat a l'últim capítol: la restauració -també- de l'arquitectura moderna, inclosa la banalitat habitual dels barris sense estil, com a tema de les noves polèmiques professionals. A Barcelona, a part dels sanejaments dels barris centrals amb l'artificiós manteniment de les façanes, s'han fet operacions de cert compromís, com, per exemple, la reconstrucció del pavelló alemany de l'Exposició de Barcelona del 29 (Mies van der Rohe) i la del pavelló de la República de l'Exposició de París del 37 (Sert). Encara podríem afegir-hi les restauracions d'algunes obres deDomènech i Montaner,deGaudío deJujol,fetes amb molta cura, però, sovint, amb alguns errors neodecoratius que provenen d'una equívoca reinterpretació dels tòpics ornamentals més que dels tòpics constructius. Aquests dies han aparegut dos casos interessants: la reconstrucció d'un habitatge de la Casa Bloc (Sert, Torres iSubirana) i el descobriment d'un tros de jardí del vell manicomi de Sant Boi, que es pot atribuir provisionalment aGaudí. La Casa Bloc fou la proposta arquitectònica i urbanística més radical de la Segona República, manegada pels polítics de l'autonomia i els joves arquitectes del GATCPAC, tots preocupats per la «casa obrera». El franquisme en mutilà la forma i el contingut. A la mort del dictador, s'iniciaren unes rectificacions i ara s'ha acabat l'última, la més modesta però la més útil per a la història de l'arquitectura moderna. Els tècnics i els assessors del DHUB ho han fet amb una cura filològica impecable i amb una ferma intenció descriptiva, perquè han aconseguit explicar algunes aportacions a la batalla internacional per la casa obrera. És evident el paral·lel amb l'arquitectura social de la República de Weimer i altres experiències centreeuropees, però ara s'hi endevinen unes diferències que havien quedat anul·lades pels clixés tan divulgats de l'arquitectura funcional centreeuropea neta, polida i gairebé cinematogràfica. És una arquitectura que ja anticipa un gest popular explícitament pobre, primitiu, artesanal, lluny de la falsa elegància dels processos industrials. S'hi poden trobar noves reaccions realistes i fidelitats revolucionàries. A Sant Boi s'han descobert les restes mutilades d'un tros de jardí al voltant d'un llac difunt que ja ha perdut l'aigua: un massís de pedres i ciment, un pont, una glorieta al cim, una gruta dedicada a la Mare de Déu de Lorda, vegetació rampant, bancs de trencadís. Una mena de petit Buttes Chaumont amb mostres d'arquitectura eixelebrada, convertida en artesania popular potser pels mateixos residents del manicomi, assajant teràpies de convivència. L'arquitecteDavid Agullóho ha estudiat i, encara que no hi hagi cap document segur, insisteix que pot ser una obra deGaudídel 1912 o d'uns col·laboradors molt pròxims que ho hagin utilitzat com a taller de proves d'estructures i revestiments, dels anys en què es construïa el Parc i la Colònia Güell, aquesta a tan pocs metres de distància de Sant Boi. El conjunt ha començat a ser tractat amb una restauració preventiva per evitar l'ensulsiada. Aquí sí que caldrà aplicar els nous coneixements de la «restauració del que és modern», perquè no ha de ser un simple testimoni arqueològic ja que la seva modernitat requereix una interpretació útil i moderna. És a dir, cal un pla de reconstrucció de l'entorn i una subvenció dels responsables del patrimoni. Arquitecte.

Reconstruir l'arquitectura moderna

La reutilització i el reciclatge del que ja existeix s'han imposat com a bandera del progrés social

El més llegit