La premsa s'ha fet ressò de la notícia protagonitzada per una pianista a causa de la contaminació acústica i les lesions psíquiques causades pel so permanent del seu instrument en la persona de la veïna del pis adjacent. Segurament, la transcendència mediàtica de l'assumpte respon al fet que en el procés judicial iniciat per la víctima del soroll constant, la fiscalia ha demanat una pena de set anys de presó.
El cas és que l'estudiant de piano exercia la seva pràctica diàriament, sense haver pres la precaució d'insonoritzar casa seva i fent cas omís de les queixes rebudes per pal·liar la situació. Segons sembla, els fets es van iniciar el 2003 i no va ser fins al 2008 quan, després de diversos requeriments, la pianista i els seus pares van decidir traslladar el piano a un altre lloc. Que quedi clar d'entrada que la pena sol·licitada és un excés fora de tota proporcionalitat jurídica i que, probablement, la via del Dret Penal no és la més adequada per depurar en termes jurídics els fets relatats.
Ara bé, la responsabilitat de la pianista i dels pares pels danys causats és palmària i greu per la reiteració -¡cinc anys!- del seu comportament, que posa de manifest, amb un incívic egoisme en la pràctica de la seva activitat musical, un notori menyspreu per la llibertat dels altres, especialment del dret a la intimitat de les persones que vivien en el seu entorn físic més pròxim, com era el cas de la seva infortunada veïna.
Perquè el dret fonamental a la intimitat de la persona permet rebutjar qualsevol intromissió en aquell àmbit privat de la persona que és inaccessible als altres, si no és sota el seu propi consentiment. Es tracta d'un dels drets clàssics de la personalitat, el reconeixement del qual per part del constitucionalisme liberal democràtic deu molt a l'aportació feta pels juristes nord-americansSamuel WarreniLouis Brandeisel 1890 amb el seu assaigThe right to privacy(El dret a la intimitat), que després ajudaria a entendre l'abast de l'Esmena IV de la seva Constitució, que acull el dret a estar sol i que també pot ser concebut com el dret a no ser molestat (the right to be let alone). Perquè l'àmbit íntim s'oposa al públic, a tot allò que és proclamat per tothom; allò que és íntim es relaciona amb la soledat o amb el que està restringit i reservat; en definitiva, amb aquell nucli de relacions que la persona selecciona sense donar-hi accés a ningú més que qui ella decideixi.
Avui en dia, el dret a la intimitat és reconegut com a part integrant de la dignitat i la llibertat de la persona. La Constitució espanyola ho fa en el seu article 18, com un dret de la personalitat que conforma l'estatut de les llibertats del ciutadà lliure, i l'habilita per disposar del seu àmbit privat com ho cregui més oportú, en l'exercici del seu lliure albir. Naturalment, aquest dret a gestionar el seu cercle privat no és absolut, perquè la persona, encara que ho negui o intenti fer-ho, viu inserida en un context social i és possible que, ocasionalment, aspectes de la seva vida íntima puguin resultar d'interès públic i, per tant, el dret a la informació de vegades pot prevaler. La intimitat, però, tampoc és un dret absolut, perquè la seva defensa en cap cas es pot fer a costa dels drets de les altres persones.
Però en el cas de la veïna víctima de la contaminació acústica produïda pels assajos de l'estudiant de piano, el seu dret a gestionar el seu àmbit privat, per exemple, a través del necessari silenci ambiental que és propi de persones civilitzades, es veia diàriament lesionat per l'omnímoda voluntat de la pianista d'anar a la seva.
La llibertat per viure al seu propi domicili en pau ambiental, per exemple, per menjar, pensar o practicar la lectura, per comunicar-se amb la seva família, o simplement per gaudir del silenci, no hi ha dubte que quedava constreta pels constants sons emesos pel teclat del piano. Tant si aquest era un Steinway, un Pleyel, un Schimmel o qualsevol altra marca de l'instrument més bell de música. Igual que també és absolutament indiferent que les notes fossin d'una sonata deBeethoven,de les variacions Goldberg deBacho dels suaus nocturns deChopin.
L'únicament important en aquest cas és la desconsideració per la llibertat dels altres i l'absència de civisme convivencial, mostrats per la pianista i el seu entorn familiar. I, per tant, el que jurídicament ha estat objecte d'un dany que -més enllà dels efectes irreversibles ja produïts- ha de ser reparat és el dret a la intimitat de la veïna, que al damunt ho ha patit al seu propi domicili, que és allà on de forma majoritària -encara que no únicament- desenvolupen la seva intimitat les persones. Sense que, no obstant, l'evident lesió de rellevància constitucional que s'ha produït sobre el dret a la intimitat s'estengui també al dret a la inviolabilitat del domicili, una conclusió a la qual erròniament va arribar el Tribunal Europeu de Drets Humans en un cas relativament similar de contaminació ambiental (cas López Ostra/Espanya de 1994).
Catedràtic Dret Constitucional (UPF)