Una altra vegada la corbata, aquest estret tros de roba, s'ha convertit en protagonista. Enmig d'una crisi com poques, quan l'atur es manté per sobre del 20%, una de les últimes discussions viscudes pel nostre Parlament abans de tancar per vacances ha estat la corbata. No entraré a discernir si treure-se-la estalviaria energia. Ni si la imatge de la política s'arreglaria, a aquestes altures, amb o sense aquesta fràgil peça de vestuari. D'això ja en van discutir llargamentJosé BonoiMiguel Sebastián.La corbata, a la qual tantes vegades hem donat per morta, ha tornat a demostrar que les coses d'aparença poc important, fins i tot inútil, desencadenen grans bronques i marquen les persones.

Tinc diversos amics que, els últims mesos, han anat traient-se la corbata. No tenen calor i tampoc plaça de diputat. Són directius que ronden la quarantena, de sobres preparats, a qui un dia els van cridar de personal i els van oferir un xec amb 20 o, en el millor dels casos, 45 dies per any de servei, desitjant-los sort. Sense corbata al coll semblen uns altres. Semblen treballadors en atur. Com aquells a qui el consellerFrancesc Xavier Menava augurar que «no tindran mai feina perquè no tenen predisposició a treballar o no tenen competències per fer-ho».

Massa vegades oblidem la importància de les coses insignificants i la força de l'individu. Les persones, sense necessitat d'organitzacions, governs, partits o corporacions, són capaces de tot. De refer-se, tirar endavant i canviar el rumb de tota la seva vida. Cauen enormes empreses, com Enron, Arthur Andersen o Lehman Brothers, i els seus treballadors, després del temps de depressió i de dol que comporten les catàstrofes personals, es desperten un bon dia en una altra fàbrica, en un altre despatx, fins i tot en un país diferent. Han sobreviscut. Les grans marques, no obstant, van morir per sempre. És clar que treballaran. Amb o sense corbata, són competents.