A Espanya, deiaCamilo José Cela, «qui resisteix, guanya». Crec que l'escriptor es referia a la resistència al fracàs, a continuar escrivint fins a acabar a Suècia recollint el premi Nobel. A aquesta capacitat que tenen alguns d'enfrontar-se a les pitjors circumstàncies, fins i tot al més temible camp de concentració, i sortir-ne enfortits. O, simplement, vius. La lluita per la supervivència és una qualitat dels valents que alguns confonen amb la tenacitat numantina o amb el fet de lligar-se a la cadira. Però, de vegades, el valor de la resistència pren una deriva desesperada cap al peti qui peti.

La resistència més enllà dels límits de la realitat, basada en un excés de zel per mantenir-se a resguard, em produeix un cert escepticisme. Em recorda l'esforç constructor (va costar diversos milers de milions de francs de llavors) per protegir les fronteres franceses amb Alemanya i Itàlia, la famosa Línia Maginot. Edificar murs, amagar-se al darrere i esperar que el vent bufi a favor és una tàctica tant militar com política que s'ha quedat vella, com la guerra de guerrilles o les antigues fortaleses. Quan les tens construïdes, no impedeixen que els nazis entrin a França.

Costa d'entendre, com asseguren alguns analistes o politòlegs (quina professió més curiosa), que el presidentRodríguezZapateros'hagi envoltat ara d'un Govern pensat per aguantar fins al final, amb l'única intenció d'esperar que la conjuntura econòmica canviï i les enquestes ofereixin al PSOE resultats més encoratjadors. ¿Novembre o març? Sento no veure en aquests mesos que separen les dues dates res més que un predictible augment de l'esgotament general de la societat espanyola. Confiem que la R deRubalcabano sigui de Resistir; que s'enfronti sense por, amb el seu projecte i com més aviat millor, al veredicte de les urnes. La resistència, a Numància, va portar al suïcidi col·lectiu. Seria un trist final d'època per a l'esquerra.