La felicitat absoluta es deu assemblar molt al que vam viure la nit de dissabte. Tots sabem que s'han d'afrontar el triomf i la derrota com si fossin impostors, és a dir, amb la serenitat de qui s'atreveix a controlar el destí. Ho va dirKiplingi, molt abans, també ho podem llegir a l'Eclesiastès. Hi ha un temps per a cada cosa. Però ara és el temps de la celebració i convé que ens hi aboquem amb la convicció de qui sap que existeix la tristesa i de qui s'imagina, encara que només sigui un miratge, que és possible viure un instant de claredat: la ceguesa irrenunciable davant l'esclat. El meu amicJaume Subirana, poeta, m'escriu per comentar la gesta del Barça i diu que és com un bon poema. No es pot explicar. Per raonar sobre la bellesa podem escriure tesis doctorals i podem analitzar amb detall quins són els mecanismes que l'artista posa en pràctica per provocar l'èxtasi estètic. Potser sí. Però la saviesa de l'erudit i la perspicàcia del crític no són capaces de reproduir la il·lusió ingènua, immediata, explosiva que l'obra d'art, el poema perfecte, generen en el lector quan s'hi acosta per primer cop.Subiranaté raó: una meravella com la de dissabte només es pot viure. Una joia respirada, suada, emotiva, que desem al calaix dels records i que evocarem amb dosis homeopàtiques quan la fortuna ens giri la cara. És en aquesta epidermis on descobrim l'absolut.