SSSRqajunten aquests dies dues circumstàncies altament emotives. El punt en què l'òrbita lunar s'acosta més a nosaltres provoca que la percepció del satèl·lit generi enormes possibilitats d'admiració. La Lluna, ahir a la nit, abans d'ahir, ens oferia una presència enigmàtica, i sentimental sense dubte, apta perquè els enamorats hi aboquessin tota mena d'esperances i presagis. Tot i la separació, o potser gràcies a la distància que els allunya, confien a viure en plenitud justament perquè hi ha una Lluna que n'agermana els cossos. No es veuen, els amants, però comparteixen la visió del mateix fenomen, i això sol, aquesta rotunda, pletòrica, estàtica contemplació els fa creure en el pas de la virtualitat a l'epidermis. Tenen la pell de l'altre encastada a la memòria, i aquesta Lluna singular els provoca un desig incontrolable i impossible: abandonar el punt on es troben per palpar de nou la realitat de l'epidermis que no poden negligir. Això és el que provoca el perigeu on vivim: la il·lusió d'abatre muralles i obstacles, il·luminats per una claror tal que no existia des de fa 23 anys i que genera somnis molt documentats al llarg de la història de la literatura. L'altra circumstància és el naixement de la primavera. No m'hi estendré, per por de caure en un pou de tòpics. Però el cert és que torna, com una promesa elemental. La gran mare de totes les coses ve de nou a donar-nos lliçons de poètica aplicada.