No s'alarmin. La resposta és negativa, tot i que a l'adolescènciaMessiva ser tractat amb l'hormona del creixement per resoldre un problema que li hauria fet tenir una alçada inferior a la mitjana. Crec que ningú dirà que un tractament terapèutic com aquest dirigit a un menor d'edat pot ser qualificat de dopatge. Afortunadament per a tot aficionat al bon futbol,Messiva superar els seus problemes d'alçada i s'ha convertit en un dels grans futbolistes de la història.

Més mala sort ha tingut un altre gran futbolista,Ronaldo. Fa poc va anunciar el seu adéu al futbol professional. Els últims anys havia baixat considerablement la seva qualitat futbolística a causa de les greus lesions que va tenir al genoll i a problemes de sobrepès. Molts s'havien burlat del seu estat físic i l'anomenaven «el Gras». No obstant, a l'anunciar la seva retirada va revelar que fa quatre anys que va descobrir que patia hipotiroïdisme, un desajust a la glàndula tiroide que explica els canvis de pes. Per a la seva desgràcia, el tractament mèdic implicava l'ús d'hormones prohibides per les normes antidopatge. La pregunta que sorgeix és: ¿quin sentit té aquesta prohibició quan l'ús que es donarà a les hormones no és per millorar el rendiment sinó terapèutic? És a dir, ¿quina diferència hi hauria amb el problema d'estatura deMessi?

A la perplexitat delcas Ronaldo s'hi hauria d'afegir la delcas Contador. Com se sap, al ciclista de Pinto se li va descobrir, a partir d'unes anàlisis a l'últim Tour de França, una escassíssima quantitat de clenbuterol: 50 picograms. Està demostrat científicament que aquesta quantitat no produeix cap millora del rendiment esportiu, però malgrat això ha planat sobre ell una possible suspensió de dos anys.

Els CASOs recents de dopatge entre esportistes espanyols estan posant en dubte els notables èxits aconseguits aquests últims anys. En aquest sentit hi ha un convenciment generalitzat contrari al dopatge. No obstant, crec que hi ha raons morals per oposar-se a la prohibició del dopatge, és a dir, que els esportistes no puguin utilitzar substàncies o tècniques que millorin els seus resultats. Fins i tot sense espai per a un desenvolupament més gran, no em sembla que sigui contrari a les regles de l'esport (especialment a la igualtat i alfair play) ni que suposi problemes de salut irresolubles. Una legislació permissiva, amb controls mèdics i categories diferents de proves -unes per a esportistes dopats i altres per a no dopats-, seria perfectament igualitària i evitaria molts riscos sanitaris. Així el públic podria triar entre proves disputades pels uns o pels altres. Si en molts esports hi ha distincions per pes, edat, sexe o rendiment dels motors... ¿per què no una categoria basada en el dopatge? Que sigui el públic qui decideixi a qui dóna el seu suport i la seva afició.

Però atès que hi ha una normativa antidopatge, fins que aquesta no es modifiqui o sigui derogada els esportistes no tenen cap més remei que sotmetre-s'hi. Els que no ho fan adquireixen un avantatge injust respecte dels seus companys i rivals que opten per complir les normes. Ara bé, això no significa acceptar acríticament aquesta normativa. Els casos deContadori deRonaldomostren palpablement algunes inconsistències en la legislació. Però no són les úniques. N'hi ha d'altres: la falta de distinció entre usos terapèutics i milloradors; la inclusió entre les substàncies prohibides d'algunes que no són per millorar el rendiment (per exemple, l'alcohol); decantar-se per una responsabilitat objectiva en lloc de sancionar per la intenció de dopar-se; la incoherència entre prohibir el dopatge i tolerar pràctiques o entrenaments manifestament perillosos o la possible afectació dels controls antidopatge en drets fonamentals dels esportistes.

Els problemes de la lluita contra el dopatge no s'acaben aquí. Atesa la peculiar psicologia dels esportistes, sempre a la recerca de rècords o millors resultats, és difícil pensar que el dopatge desaparegui. La lluita contra el dopatge no està sent precisament un èxit. Més aviat, l'actual prohibició porta a la clandestinitat, que no només augmenta el risc per a la salut, sinó que té conseqüències semblants a les de lallei secanord-americana dels anys 20 del segle passat. I és que els efectes perjudicials sobre la salut poden ser més grans amb la prohibició que amb la tolerància acompanyada de control mèdic i la informació als esportistes.

En definitiva,per raons morals, deficiències jurídiques i dificultats pràctiques de la persecució, seria preferible aixecar la prohibició del dopatge i dedicar les immenses quantitats de diners que es destinen a l'eradicació a promoure un esport més igualitari i segur per a la salut dels esportistes: que hi hagi proves segregades per a esportistes dopats i no dopats. Personalment prefereixo les competicions entre esportistes no dopats, però no trobo raons poderoses per prohibir als esportistes que intentin millorar el seu rendiment ni tampoc per privar de l'espectacle els aficionats que vulguin disfrutar de les seves realitzacions esportives.

Professor de Filosofia del Dret de la UPF.