Els diamants són aquelles pedres precioses que sorgeixen de la pressió altíssima de la terra. Podria donar-se el cas que un altre tipus de pressió, la pressió dels delinqüents, acabés amb els diamants. El president del gremi de Joiers i Rellotgers de Catalunya, el senyor Damià Matamala, està preocupat pels atracaments. Així ha estat sempre, però no tant com ara. Aquesta mateixa setmana es va detenir una banda d'atracadors amb violència i un es pregunta quin tipus de violència és necessària perquè es consideri que un atracament és violent. ¿Que potser hi ha atracaments versallescos? ¿Existeix un atracador que demani les joies per favor? Matamala, que és propietari d'una joieria a Manresa, considera que no existeix una penalització clara per als atracadors que són detinguts. De la mateixa manera que molts ciutadans aprofiten el pont per fer una escapada turística, també els delinqüents d'altres països fan un viatge per aquí i marxen amb el botí una altra vegada a les seves bases. En el supòsit que siguin detinguts, existeix la possibilitat que, si no hi ha un delicte de sang, l'atracador compleixi una petita condemna o sigui extradit.
Una amenaça general
3En una altra joieria de Barcelona, Joan Doménech no considera que els joiers siguin els més atracats dels últims temps. Un robatori en una joieria crida l'atenció, perquè comporta una suma important de diners. «És el comerç en general el que està patint aquest tipus d'amenaces. Joieries i bancs són els més visibles, però en realitat a qualsevol lloc on hi hagi una caixa registradora existeix el risc de l'atracament». Doménech es troba en una greu contradicció. «Si omplo la joieria de gènere, pot ser que tot voli en un atracament. Si, al contrari, deixo només unes mostres llavors pot ser que no vengui». Li pregunto si s'ha notat una baixada en les vendes. «Un joier el que produeix és un objecte de felicitat. I la gent no és del tot feliç. Aquest és el problema». De totes maneres, els diners hi són, s'ha vist en la velocitat amb què els bons de la Generalitat han volat. «Els diners han d'anar al comerç, no als bancs».
En el moment de sortir al carrer m'encreuo amb un home que entra a la joieria. A manera de salutació diu a Doménech: «¿Però, estàs sol?» Ho ha dit amb l'admiració deguda als herois o als soldats que es troben apostats a la primera línia del front. La soledat del venedor de felicitat no impedeix que als obradors es continuï fent aquella feina ancestral que es remunta als temps de l'edat dels metalls, quan els orfebres havien descobert que es podia treure bellesa de dins la terra. Un altre joier que no se sent sol em diu: «Miri. En temps de crisi el negoci de la joieria té dos mercats segurs: els naixements i els gais».
Les joies de l'àvia que passen a les nétes són el que queda d'una joieria més o menys tranquil·la i amable. Perquè ara com ara, les primes de les assegurances pugen més que el preu de l'or. I el rei Mides fa anys que va deixar d'existir.