--¿L'escriptura ha resultat ser redemptora?
--No l'he vist mai així. Simplement crec que estem obligats a utilitzar el talent que tenim, sigui quin sigui.
--Els seus llibres sempre estan tenyits de sang.
--Al cap de 20 anys d'intents frustrats, el primer títol que es van dignar a publicar-me va ser la novel.la negra Los crímenes de Carter Street. El gènere venia i jo havia de menjar.
--¿De què va menjar els 20 anys anteriors?
--Vaig treballar com a hostessa de vol, dependenta, assistent en un ferri que feia la travessia entre Holanda i Anglaterra, recepcionista en un hospital, secretària en una companyia d'assegurances, auxiliar en una de limusines. Com pot veure, em va costar publicar.
--¿Més que oblidar el seu crim?
--¡Allò va passar fa 54 anys! Jo em podria oblidar del tema si no m'ho recordessin constantment, vostès, els periodistes. ¿Els seus amics li recorden els seus errors a cada moment?
--El seu no és un error qualsevol.
--Jo era una nena malalta que van tractar amb medicina experimental. ¡Em van donar tres vegades la quantitat indicada! A més de la immaduresa de l'edat i que en tres dies el meu pare va perdre la feina i es va divorciar de la meva mare. Massa coses... Tots tenim alguna cosa a oblidar. ¿Vostè creu en el perdó?
--Sí. ¿S'ha perdonat a si mateixa?
--Sé que no ho havia d'haver fet, allò. Però culpar-se constantment del que un ha fet de dolent és summament destructiu. Fins i tot diria que ego- cèntric. La meva manera d'avançar ha estat intentar ser més bona persona. Mirar cap enfora. ¿No creu que les persones que sempre es queixen resulten molt avorrides?
--Insisteixo que el context...
--¡El mal s'ha d'assumir en el moment! Jo vaig purgar la culpa. I li asseguro que les presons de llavors no eren com les d'ara. No hi havia educadors, ni llibres, ni televisió, ni roba. Es treballava cinc dies a la setmana i punt.
--Llavors, ¿d'on va sortir l'impuls d'escriure?
--De dins. No vaig tenir gaire escola. La mare em va ensenyar a llegir i a escriure als 4 anys i vaig deixar d'estudiar als 13. Vaig estar dos anys malalta, i després, ja sap què va passar...
--Al final, aquell succés ha jugat a favor dels seus llibres.
--¡Li asseguro que no! Quan el 1994 es va estrenar la pel.lícula Criaturas celestiales, les vendes dels meus llibres van caure.
--¿Fins llavors ningú sabia que una de les assassines era vostè?
--Bé, per entrar als Estats Units vaig treure el visat amb el meu nom, Juliet Hulme, i no vaig amagar el que vaig fer al meu cercle més íntim.
--Després, algú la va trair.
--Suposo.
--¿I no s'ha rebel.lat?
--No. Un pot no ser responsable de les seves accions, però sí de les seves reaccions.
--¿Per què no escriu la biografia de Juliet Hulme, la seva?
--Perquè la vida d'un no és només la d'un. I només serviria perquè la gent continués recordant una vegada i una altra el mateix. ¡I jo vull deixar enrere el passat, per Déu! Vull el que és Anne Perry, no el que va ser Juliet Hulme.
--¿I qui és Anne Perry?
--Algú que creu que l'ésser humà és un fill de Déu i que el seu objectiu és ser tan semblant a Déu com sigui possible. Això suposa valentia, integritat i compassió. No s'ha de jutjar amb lleugeresa. S'ha d'estimar el proïsme sense excepció. Si un no s'equivoca, no necessita el perdó.
--¿No existeix el bé i el mal en estat pur?
--No. Les millors persones tenen punts febles i les pitjors són capaces de fer bones obres. Tothom és important i té un motiu per errar.
--¿Fins i tot per matar?
--Es mata per por, quan veus amenaçada la pròpia seguretat, la d'algú que estimes o la de la resta de la humanitat. També per ràbia per un abús al feble o per un xantatge, i llavors busques venjança. Els motius menys interessants són, sens dubte, la gelosia i l'enveja. Tampoc escric mai sobre persones boges.
--¿Per què no?
--El meu pare em va dir que un és responsable quan pot respondre davant del món de manera autònoma. Jo no parlo de persones que no són responsables dels seus actes.
--¿No ha volgut tornar a parlar mai més amb Pauline, la seva amiga i còmplice?
--No. Si sabés la veritat, entendria per què no hi ha res a dir-nos. Però el que vostè i tothom sap d'aquell succés està mediatitzat per la pel- lícula. Jo em vaig assabentar de la seva existència el dia abans de l'estrena. Ningú va parlar amb mi. Tampoc la vaig veure. ¿Per què l'havia de veure?