La vida, la nostra vida, transcorre intermitentment entre l'oblit i el rescat. I rescatades apareixen les fotos deRobert Capaque publica EL PERIÓDICO. Unes imatges que suposen un punt d'inflexió en el nostre imaginari íntim i una sacsejada a la memòria col.lectiva. Com algunes obres d'art, aquestes fotos, a més d'una imatge bonica, són també una acusació, carreguen amb el contingut històric del seu temps i ens ajuden a explicar-nos més bé el present. No hi ha res més esglaiador que una escena quotidiana congelada en el temps, sense moviment, i planejada per la por, la mort, el dolor. El fotògraf va captar el moment, l'instant, i el va llegar a l'eternitat. ¿Era aquest el seu propòsit? Potser el van moure les urgències, el compliment del deure... És igual conèixer les seves intencions: som, gràcies a ell i al seu instint, davant de l'escenificació del calfred d'una època que hem heretat, que ens han explicat, que ens han tergiversat, que ens han amagat... No sempre el temps juga a favor de l'art i del document. En aquest cas, sí. És evident.