AJosu Jon Imaz li agrada planxar, o almenys és una de les tasques domèstiques en què confessa que està entrenat. És un pare jove de tres nens petits. Sol dir que vol deixar-los una Euskadi alliberada dels seus vells dimonis. Fins i tot ho esmenta a la carta pública amb què s'ha acomiadat, de moment, de la política. Vol un país "pensant en les nostres filles i fills, on trobin les millors oportunitats per desenvolupar-se com a persones íntegrament".
¿Algú s'imagina Xabier Arzalluz planxant? Lamento l'acudit fàcil, però la imatge d'Imaz davant de la taula de planxar em persegueix des que vaig llegir aquell paràgraf de la seva carta on diu que alguns conceptes, tants conceptes, "adquireixen avui trets necessàriament diferents del que representaven en el passat". Ell es refereix a conceptes molt transcendents, com estat-nació, sobirania o independència. Però a mi em ve al cap aquella imatge tan quotidiana que revela l'home del seu temps que és Imaz, que parla clar, sense victimisme ni ambigüitat.
També a Zapatero se li va regirar el vell nacionalisme espanyol quan se li va acudir intentar posar en pràctica allò de l'Espanya plural i va dir allò que si hi ha un concepte "discutible i discutit en la teoria política i en la ciència constitucional aquest és el de nació". Probablement ell va ser el primer sorprès per l'enrenou que encara una reflexió d'aquesta mena pot provocar a Espanya.
Estic segura que quan Josu Jon Imaz es va fer càrrec fa quatre anys del PNB, era ben conscient que hauria de vèncer moltes resistències per modernitzar i actualitzar el projecte nacionalista. Però probablement no es va pensar que tantes.
Algun membre qualificat del sector d'Egibar em diu que s'ha de treure dramatisme a la situació, que ells continuaran manant al PNB. Ells són els d'Imaz. Sí, però ho faran tornant enrere, a l'ambigüitat, al que és políticament correcte en el seu món, sense que se'ls acudeixi dir en veu alta que en lloc d'enfrontar-se a Espanya se l'ha de seduir. Potser només és qüestió de temps.