Ala botiga de la Pedrera hi hamugsi samarretes amb el paraboloide gaudinià. També hi ha jocs amb arcs catenaris. Aquestes figures geomètriques són fonamentals en l'obra deGaudí.Les voltes i columnes dels seus edificis s'hi ajusten. La decoració delirant superposada no passa de complement superficial, encara que moltes persones pensin queGaudíés el trencadís i els ferros retorts. No,Gaudísón les catenàries i els paraboloides.

Darrere les construccions sòlides sempre hi ha rigor geomètric. Amb els raonaments passa el mateix. Però rigor no és rigidesa. Al contrari, la solidesa i el rigor del relat són incompatibles amb la manca de flexibilitat de les figures massa simples. La catenària i el paraboloide són solucions complexes que deriven càrregues, certament amb elegància, però sobretot amb eficàcia eficient. Són com la roba cosida al biaix, que té caient i no es dóna perquè l'ordit i la trama fan de pantògraf que s'estira i s'arronsa.

Sempre igual: rigor i flexibilitat de la geometria de fons, un relat rigorós i dúctil per a un discurs solvent. Per això sóc partidari del pensament helicoïdal, que recorre indefinidament la rosa del vents, cada cop a un nivell superior. L'espiral s'expandeix i explora, però no aprèn. L'helicoide també gira, però a més puja, reconsidera i comprèn.

Quan l'aporia i la paradoxa dominen el guió, reconsiderar i entendre és molt important. Per exemple: no superarem l'escassesa energètica amb accions que demanin encara més inversió energètica. Desenvolupistes i ecofonamentalistes es refugien en l'espiral, els uns la recorren cap enfora dispersant-se i els altres cap endins recloent-se: més trasbals, més incertesa. Ens convé l'helicoide, em sembla.