El que tenen de dolent totes les professions és el caràcter gremial que comporten davant de la gent. N'hi ha prou que un psicòleg digui que ho és perquè ningú li confiï les coses de la seva intimitat. Un banquer es presenta com a tal i serà víctima d'una acanada. En temps colpistes, algú amb uniforme militar veurà com el defugen o l'adulen. Un polític de tercera fila s'haurà de defensar de la ira d'algun ciutadà ofès, i els jutges en vacances es veuran en l'obligació d'atendre verbalment el recurs de qui va perdre el plet.
Això és el que ens passa als que ens dediquem a la professió periodística: que tot i ser la millor professió del món, hi ha més d'un dia i de dos en què ens avergonyim dels col.legues que campen pel món lluint i frivolitzant els mèrits amb què alguns informadors, cada vegada menys, han intentat prestigiar aquesta feina. ¿Periodista, diuen? No, jo només sóc un perplex i humil escriptor als diaris. Perquè de periodistes, sembla, ja n'hi ha a El Mundo TV i a la cadena pública Telemadrid, convertida en altaveu de la falsedat. Hi va haver un temps en què el periodisme buscava la veritat. Ara busca l'espectacle. Hi va haver un temps en què s'intentava aportar informacions. Ara als propietaris dels mitjans només els cal proporcionar confirmacions. Així es nodreix la gran bèstia de l'opinió irreflexiva.
¿Per a què serveix un diari que creu que la veritat no és allà fora, sinó dintre dels despatxos? Doncs per alguna cosa deu servir, perquè en temps de dubte i neguit, val més mentida en mà que veritat volant. I si la mentida és de llarg recorregut i s'ha anat transmetent de pares a
fills, doncs encara millor, perquè no exigeix esforços per fer-la tirar coll avall. Així devien pensar els jueus en les primeres respiracions del zyclon B, quan veien que entre el Gòlgota i Auschwitz només havia passat un instant i molts, diguem-ne informadors, disposats a fer-los pagar aquella llunyana culpa. A la llengua catalana li passa el mateix. Només és una forma de parlar, però no hi ha manera. Ha nascut el periodista acoblat. A vegades s'acobla a un carro de combat, com el que va matar el desacoblatCouso.D'altres, a qui el paga perquè sotmeti la seva veritat a l'espectacle.
Perquè en aquest pogrom intel.lectual sistemàtic contra Catalunya, el periodista i els seus mitjans cuirassats s'enceguen. A una hora d'aquí, als carrers d'Alger, la mort ens assenyala amb el dit. En el judici de l'11-M, els sembradors de bombes se'n riuen dels jutges. Els etarres es vanaglorien de dir que val més una bomba que una urna. Tot això està passant. Però algú va dissenyar una realitat virtual per a l'Espanya que vol tornar a despertar, i la batalla fictícia de Catalunya s'ha de fer créixer com sigui. Ens ha tocat ser el ninot de tots els pimpampums d'Espanya. Deu ser que hi ha gent que està disposada a veure qualsevol cosa si així no es veu a ella mateixa. El cineastaOtto Premingeres preguntava per què la televisió sempre demanava excuses per les interrupcions, però mai per la programació normal. I el que deu ser normal és escopir al català, que n'hi ha per a estona.
Felins
El meu gat es refrega contra la meva cama, em llança pilotes de goma, m'invita a acariciar-lo. Juguem. A vegades sóc jo qui busca el ronc del meu gat i ell se'm gira d'esquena i es converteix en esfinx. Em pensava que era l'amo, però en realitat sóc el seu esclau.