Contràriament al que va anunciar la directora general de RTVE, Carmen Caffarel, el 28 de febrer de l'any passat, Ràdio 4 no es tancarà l'1 de gener. Després de les gestions portades a terme pel Govern de la Generalitat davant del Govern central, s'ha arribat a una solució de compromís: a partir d'aquest primer dia del nou any s'obre un període de tres mesos durant els quals s'estudiarà "un model estable i de futur" que garanteixi la continuïtat de la històrica emissora del passeig de Gràcia. D'altra banda, respecte al circuit català de TVE, el president Montilla oficialitzava dimarts passat les seves gestions amb Madrid per mitjà d'una carta dirigida a la vicepresidenta del Govern central en què li demanava un termini similar per tal de trobar una solució viable per a Sant Cugat que li permeti mantenir la seva programació autònoma. Teòricament, aquesta carta ha de ser reenviada per María Teresa Fer- nández de la Vega a Enrique Martínez Robles, president de la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials), amb l'objectiu que actuï en conseqüència.
¿Posaran punt final aquestes bones notícies a les incerteses --per- pètues en el cas de l'emissora radiofònica-- que planen sobre TVE- Catalunya i Ràdio 4? Així ho esperem. En tot cas, aquest últim període de crisi, que coincideix amb el traumàtic acord de prejubilació de més de 4.000 treballadors de l'Ens a tot Espanya, constitueix una bona ocasió per trobar respostes a alguna eterna pregunta. Per exemple: ¿per què Ràdio 4 ha viscut gran part de la seva existència sota amenaça de tancament? Permetin-me que intenti desentranyar aquest misteri evocant algun episodi molt viu a la meva memòria personal i professional.
"¡Que collonuts que seríeu els catalans si no parléssiu en català!". Aquesta lluminosa exclamació la va deixar anar un condeixeble de l'antiga Escola Oficial de Periodisme a Madrid. Parlo de la tardor del 1957; llavors no existien les facultats de Ciències de la Informació: els estudiants de Catalunya havíem de cursar a Madrid l'últim dels tres anys de formació. Ha passat un cert temps, sí. Però un experimenta a vegades la incòmoda sensació que les coses en el fons no han canviat tant. M'explico: per milions de conciutadans espanyols que els catalans tinguem una llengua pròpia --i que la utilitzem, és clar-- continua sent un fet no del tot comprensible, si no és directament molest. Encara que per sort les coses han canviat molt, les mentalitats no han evolucionat tant. La delicada situació que s'està vivint a TVE-Catalunya i a Ràdio 4 s'ha d'inscriure en aquest context. Diguem que es tracta d'una qüestió de fons.
EL 13
DEdesembre del 1976 --ara es compleixen, per tant, 30 anys-- Ràdio 4 inaugurava les emissions. Era la primera emissora que després de la guerra civil emetia des del primer dia íntegrament en català. La posada en marxa de Ràdio 4 va ser un gest polític del Govern de Suárez: dos dies després, el 15 de desembre, se celebrava el referèndum per a la reforma política de l'Estat franquista. Uns quants mesos abans, recordem-ho, les Corts de la dictadura s'havien fet el famós harakiri que en sentenciava la dissolució. ("No a l'abocador d'Eu- ropa", va clamar en el moment de votar un dels procuradors del sector més extremista de la Cambra). Per tal de guanyar el referèndum, en contra de la resistència del tristament famós búnquer (Franco hauria votat no, era l'eslògan de la ultradreta), Suárez va saber utilitzar amb eficàcia tots els ressorts mediàtics. Per tal de garantir el vot de Catalunya, regió traumatitzada per dècades de persecució de la seva llengua pròpia, el president de la transició tenia una carta amagada: l'obertura de la primera emissora en català després de la guerra civil.
El feliç esdeveniment es va produir coincidint amb la Diada de Santa Llúcia. Ignorem quina influència va tenir aquest gest a l'hora del vot (i la que va tenir la cançó del sí, Habla pueblo habla, del grup Vino Tinto), però, en tot cas, els resultats de Catalunya van ser tan contundents com els de la resta d'Espanya: amb una participació pròxima al 75%, el sí va obtenir ni més ni menys que un 93,58% dels vots. Una vegada guanyada la batalla política que garantia l'accés a un règim democràtic, RNE va deixar de sentir el més mínim interès per Ràdio 4.
DUES
ÚLTIMESdades aportades per la memòria personal: el gener del 1983, José Maria Calviño, director general de l'Ens Públic, en ocasió del meu nomenament com a director de RNE Catalunya, em va suggerir, sense èxit, és clar, el tancament de Ràdio 4. I, tres anys més tard,
Eduardo Sotillos, que tornava a la direcció de RNE, pretenia que Ràdio 4 es convertís en una emissora bilingüe. No entenien --o no volien entendre-- res.
Per acabar, i sense remuntar- nos a temps llunyans: a la web de Ciutadans-Partit de la Ciutadania --¿on, si no?-- es parla del "totalitarisme de RNE, que els anys 70 va optar per l'ús exclusiu del català a Ràdio 4; i de TVE, que va fer el mateix al Circuit Català". Tal com hem dit: sembla que hi ha gent que es resisteix a entendre alguns fets. Per exemple: que l'actuació per a la pervivència del català també és cosa de la radiotelevisió pública estatal.
*Periodista.