Durant molts anys la figura deJuan Negrínha estat injustament oblidada, i fins i tot injuriada, per una historiografia prenyada en la guerra freda. Per als detractors, aquest polític canari va ser l'home de Moscou a Espanya durant la
guerra civil, una marioneta a les mans del PCE, el responsable de la divisió interna del PSOE i d'allargar sense necessitat el sofriment del poble espanyol. Des d'un punt de vista personal, se'l va acusar de donar una imatge debon vivant, famós pels seus excessos a la taula i la seva reputació de faldiller, que contrastava amb la misèria d'una població alimentada a base de llenties, conegudes popularment com a pastilles del doctorNegrín.
Des de fa anys, la historiografia més acadèmica i rigorosa ens ha dibuixat, amb les seves llums i les seves ombres, el retrat d'un dels estadistes espanyols més importants del segle passat, comparable, en opinió del prestigiós hispanistaEdward Malefakis,aWinston Churchill.La seva fascinació per la socialdemocràcia alemanya i la seva aposta europea i modernitzadora el van conduir a militar al PSOE i a identificar-se amb les posicions centristes d'Indalecio Prieto. Negrínera un polític més pragmàtic que doctrinal, obert a col.laborar amb la burgesia republicana il.lustrada i a utilitzar, més que la insurrecció social, els ressorts de l'Estat per transformar la societat.
Negrínva ser elegit diputat a les constituents del 1931 i reelegit a les convocatòries del 1933 i el 1936, i va exercir la seva activitat a les comissions d'Estat, Hisenda i Pressupostos. Després de l'esclat de la guerra civil, el setembre del 1936,Largo Caballero,que va ser el primer que va obrir les portes del Govern als comunistes, el va nomenar ministre d'Hisenda. Va ser el dirigent ugetista qui va demanar l'ajuda militar soviètica, davant el vergonyós abandonament de la República per part de la Gran Bretanya i França, iNegrín,l'encarregat d'efectuar els pagaments corresponents amb l'or del Banc d'Espanya. Davant el deteriorament de la situació, el maig del 1937,Manuel Azañava encarregar al gran seductor i valerós ministre la formació d'un nou Govern.
La política de resistència a ultrança impulsada perNegríntenia com a objectiu propiciar la intervenció diplomàtica de les potències democràtiques per aturar la guerra. Si hi va haver una política convergent entre els comunistes iNegrín,això no el converteix en el seu instrument. De la mateixa manera que l'actitud decidida i enèrgica deNegrínva ser la que va impedir l'absorció del PSOE per part del PCE, a què conduïa, sense voler-ho, la política d'unitat d'acció pregonada perLargo CaballeroiIndalecio Prieto.Una vegada perduda la guerra,Negrínva justificar la seva política davant la Diputació Permanent de les Corts, reunida a París el març del 1939: "¿Resistir per què? ¿Per entrar triomfalment a Burgos? Mai hem parlat ni pensat en això, senyors: proclamar una política de resistència implica confessar que no es disposa de mitjans per esclafar l'enemic, però que causes superiors obliguen a lluitar fins al final, i per això és necessari estimular i encoratjar l'ànim bèl.lic dels combatents".
LA POLÍTICA DENegrínes basava en una esperança i no pas en una il.lusió, com va demostrar la ingenuïtat delscasadistes, que van participar en el cop d'Estat contraNegrínconvençuts de la possibilitat, en paraules del cenatistaCipriano Mera,d'una "pau honrosa, basada en els postulats de justícia i igualtat". Un mes abans,Francohavia promulgat la llei de responsabilitats polítiques.
Negrínes va exiliar a Londres i va denunciar públicament el pacte germànico-soviètic (1939). No va servir de res la dimissió deNegríni la marginació dels comunistes, impulsada perPrieto,per restaurar la democràcia a Espanya després de la derrota del nazi-feixisme.Negrínva ser expulsat del PSOE i va estar allunyat de la política activa, institucional i partidària, tot i que de tant en tant donava a conèixer les seves opinions. En un gest que l'honora, es va manifestar a favor d'estendre el plaMarshalla Espanya per alleujar la població de les conseqüències de les dures conseqüències de l'autarquia imposada per la dictadura.