Marsella Barcelona

És una cosa comuna als equips i els bars de les ciutats grans: de la mateixa manera que arriba un moment en què tots els jugadors del teu equip són més joves que tu (i t’aferres a la figura quarantina del porter senil d’algun equip petit), el mateix passa amb els llocs on solies beure. Estic exagerant, és clar, però sí que és cert que a Barcelona, on els bars solen tancar amb aquell afany de netejar el passat, hi ha pocs llocs on puguis sentir que la pols de la història s’acumula sobre taules i ampolles. Hi ha un lloc on això no passa. És el lloc des d’on escric avui. El temps no passa He vingut al Marsella per un rodatge de feina, així que és la primera vegada que el disfruto buit i que puc fixar-me encara més en els detalls. El bar més antic de Barcelona, que va obrir les portes fa 200 anys i que es conserva (aparentment fora de perill d’especulacions i Cristasol) al cor del Raval. Em recorda la novaiorquesa taverna de McSorley, inaugurada el 1854 al carrer 7, al final del Bowery, per un immigrant irlandès. Sobre aquesta taverna va escriure el gran Joseph Mitchell, que va retratar la seva parròquia impossible de treballadors indis, bohemis garotejadors de llibretes, gitanos i dones barbudes. Un lloc on, va apuntar ell, els rellotges, sempre aturats, no marquen mai l’hora. Potser perquè el temps no passa, ni el de la nit ni el dels anys. El nostre equivalent seria el Marsella, l’únic local turístic on no he tingut miraments a anar a beure en diversos moments de la meva vida. El sostre escrostonat, les parets revestides d’una fusta que tot ho ha escoltat, el llum d’aranya amb més teranyines del món, el terra de rajola hidràulica amb forats, la barra amb aquelles pedres ovalades i centenàries. Res ha canviat aquí. De fet, encara es conserven dos llegendaris cartells, herència de l’intent franquista de sufocar qualsevol entremaliadura: «Prohibit cantar» i, el millor, «Prohibit estacionar-se a les taules». Bar amb fantasmes El segon sempre m’ha fet gràcia. Si algú hagués complert el seu desig de «no sortir mai d’aquest bar» hauria vist beure aquí Picasso i Hemingway, Scarlett Johansson i Javier Bardem, a agitadors liberals i republicans caiguts, prostitutes de Robadors i dissenyadors suecs amb beca Erasmus i targeta de platí. Pocs llocs a la ciutat podrien explicar-la millor que aquest. És l’equivalent d’aquella àvia d’Eslovènia que, sense moure’s de la cadira davant la porta de casa seva, en 150 anys podria haver viscut l’ocupació de diversos exèrcits d’ideologies enfrontades. Aquí, bohemis amb vel·leïtats simbolistes, pistolers dels anys 20, antifranquistes sotmesos i estudiants d’Erasmus atrets pel titular de Tripadvisor. Hi ha un fil verd que els uneix. El de l’absenta. Encara se serveix amb la forquilla de postres posada sobre la boca del vas d’aigua. Amb un terròs amarat de licor d’anís amb extracte d’absenta a sobre. Diuen que provoca al·lucinacions i el meu jo de diverses dècades ho pot testificar. També el d’avui. És un bar avui posseït pels fantasmes del passat. Sembla que tanqués de sobte sense treure’n les cortines ni netejar la pols de les vitrines ni despenjar aquells cartells de refrescos que ningú ja beu. La demostració d’aquests bars, tan estranys en la nostra ciutat, dels quals en realitat no surts mai.

Marsella Barcelona

El bar més antic de Barcelona es conserva, aparentment fora de perill d’especulacions i Cristasol, al cor del Raval. Encara serveix absenta amb la forquilla de postres sobre la boca del vas d’aigua

El més llegit