Quan Barcelona era un ring, per Miqui Otero

El 19 de juliol del 1936, un dia després de l’esclat de la revolta feixista, alguns a Barcelona demanaven taxis mentre d’altres estrenyien els punys aixecats. És a dir, alguns ja assajaven la salutació romana feixista mentre d’altres sortien al carrer i ben aviat se saludarien amb l’antifeixista. Just abans, Barcelona era un ring: fins a 40 clubs de boxa i sales (Gran Price, per exemple), estadis (les Corts) i places de toros (com la de Les Arenes) fins a la bandera en els combats. Els seus púgils van saltar dels quadrilàters dels seus gimnasos per lluitar una altra vetllada molt més fosca. ‘Del ring a les trinxeres. 1936, boxejadors a les milícies antifeixistes’, de Josep Pons Serra (editat ara per la Federació Catalana de Boxa), analitza com aquests individus (de classe obrera i llibertaris) van optar per defensar els carrers i van validar així aquella frase de Rocky: «La por és com el foc: si la controles et donarà calor i et mantindrà viu». Young Ciclone, excampió d’Espanya de pes ploma, empunya una pistola i passa el matí a la Diagonal i la tarda a Drassanes, mentre cau ferit (i perd un braç) Arias II. Jack Contray, boxejador negre nascut a la Barceloneta (a la de Puerto Rico), no té nacionalitat espanyola, però s’afegeix a la croada. La llista és enorme i variada. Quan el 24 de juliol surt de la capital catalana la columna Durruti, amb 2.550 voluntaris, hi ha molts punys d’acer. Com ara Manuel González Guerrero, campió d’Espanya de pesos mosca i gall (el Geperut, pel seu posat geperut al lluitar): tindrà un greu accident al front de Bujaraloz, però no el matarà la guerra, sinó l’atzar (després de guarir-se assistirà a una funció teatral en benefici de les milícies i a un company li caurà a terra i es dispararà el seu revòlver, i el ferirà al ventre). Les històries són moltes, com la de Francesc Ros, un galant anomenat el Valentino de Gràcia, que va acabar com a pilot republicà (‘el gallo volador’, el rebatejarien) o la de Joan Trench, preparador del Terrassa Boxing Club: un grup dels seus pupils es van allistar, així que els seus pares, preocupats, li van demanar que els cuidés al front com els cuidava al ring (així ho va fer). El favorit de les elits També hi ha brivalls i bèsties negres. Tomás Cola era el favorit de les elits. En un món de mecànics i paletes, ell va deixar la seva ocupació com a empleat de banca el 1922 per dedicar-se a la boxa. En les seves vetllades, era molt aplaudit pel públic de les localitats cares, mentre que el de la zona general el xiulava. A ell l’entusiasmava ballar el xarleston i fins i tot va ser actor. L’alçament el va agafar a prop de Cadis i es va posar a les ordres del comandant, i va oferir «suport incondicional i desinteressat al gloriós alçament nacional». Històries, totes, recollides per Pons Serra, un altre heroi a la seva manera. Va sentir la crida del ring el 25 de febrer del 1964, quan va veure Cassius Clay proclamar-se campió del món. Era un fill de pagesos que s’havia mudat a una pensió del Vallès per treballar en la indústria barcelonina. Les deu hores diàries com a soldador no van sabotejar la seva vocació i va acabar lluitant en 13 combats (va ser subcampió de Catalunya) fins que va decidir apuntar-se a cursos nocturns per treure’s Dret. La seva millor baralla, no obstant, ha sigut a favor de la memòria d’aquesta ciutat, amb aquest llibre. Com també es diu en la saga de Stallone: «Recorda d’on has vingut i el que t’ha costat arribar fins aquí».

Quan Barcelona era un ring, per Miqui Otero

Josep Pons Serra analitza en un llibre com els boxejadors van optar per defensar els carrers el 1936

El més llegit