Dissabte al matí, després d’un son intranquil, em desperto i veig que m’he convertit en un colom. En un conte eslau, això significaria que soc una au blanca i pura carregada de simbolisme pacífic. En un de barceloní, les connotacions són unes altres. «Les rates de l’aire», les anomenen alguns. El cas és que els nostres coloms tenen aquest aspecte resolt de senyorassa de dol (vestides amb abrics grisos i negres) que es dirigeixen al mercat en grup. Atentes davant qualsevol tros de cacauet o Cheeto que caigui a terra, de vegades també semblen un ‘gang’ juvenil amb pinta de voler demanar-nos cinc duros o el ‘peluco’, i el seu parrups’assembla bastant a una alarma submarina: pu-pu-pupú. Això sí, en determinats moments semblen Tony Manero entrant a la discoteca: amb gest d’alerta, mirada als costats i capcineig al so d’una música disc que només elles escolten. Si elles votessin en les eleccions municipals, decidirien l’alcaldia: no hi ha cap població amb tant pes (s’estima que ja en viuen entre nosaltres més de 100.000).