L’article de Miqui Otero: Viatge a Mart

Volo en un avió regional que connecta Madrid amb Almeria mentre llegeixo un article d’un diari econòmic titulat ‘Qué hacer en Bolsa ante el riesgo de guerra nuclear: comprar’, il·lustrat amb l’esclat ataronjat d’un fong atòmic. Llavors, aixeco la vista i la finestra ovalada emmarca un cel color carbassa rabiós. He llegit arrencades de novel·la distòpica molt menys inquietants que aquesta i, no obstant, això em va passar fa uns dies. Baixo de l’avió pensant que, si veritablement esclatés, més que invertir en borsa, em posaria una bossa al cap o invertiria en tranquil·litzants o a subornar el ‘segurata’ del búnquer més pròxim. Per calmar-me, em poso els cascos i li dono al ‘play’ a la cançó ’Orange Skies’, de Love. Celia ha portat borrasques de sorra del Sàhara a alguns cels espanyols i jo he viatjat, per coses de l’atzar, a un dels més extrems. Em perdonarà el lector d’aquest diari si aquesta setmana no escric sobre Barcelona, però és que acabo d’aterrar, o allunar, o amartitzar, a Almeria, capital del planeta Mart. Hi ha un moment estrany de la tarda, quan m’animo a passejar per la ciutat andalusa, en què coincideixen fugaçment el sol i la lluna. I allà sí, definitivament, crec que soc a Tatooine, el lloc dels dos sols, el més allunyat del centre de l’univers de La guerra de les galàxies. A Barcelona aquests dies el cel també és estrany. Sembla, com em va dir una amiga un dia mirant el de Manchester, que en lloc de cel tinguem a la nostra ciutat un tàper brut posat de cap per avall. Però aquest tipus de ratxes tempestuoses i sense sol ja no són cap motiu d’angoixa, quan de sobte et veus en un lloc que sembla il·luminat permanentment per la llum ambra d’un semàfor. El judici final Aquí, a Almeria, capital de Mart, em diu un col·lega que els d’Almeria són molt sensibles al mal temps. Quatre gotes i cancel·len un sopar important. Avui, òbviament, no hi ha ni un terrícola, ni un marcià, pel carrer. Sembla la versió encara més a prop del judici final d’aquells dies de primer confinament. La sorra s’estampa contra les llunes de les meves ulleres com insectes en la d’un cotxe, les meves dents ja masteguen aquesta pols en suspensió (com quan menges cloïsses o escopinyes sense netejar-los la sorra), la mascareta quirúrgica sembla paper d’estrassa i al cap d’un parell d’hores ja noto un dolor agut de laringitis hivernal. Un xoc per als barcelonins No obstant, sé que estic veritablement en un altre planeta quan decideixo deixar-me de passejos i passar per una zona d’avituallament. Al primer bar, amb la primera canya ja volen encolomar-me una tapa prodigiosa. Dic que no tinc gana (he ingerit massa sorra) i contraataquen oferint alternatives més lleugeres: una mica de formatge o una gamba amb gavardina. Estem parlant, és clar, de tapes gratuïtes. Tota la meva família és gallega, així que això no m’hauria d’agafar tan desprevingut. Però tot i així, i per moltes vegades que ho hagi viscut, això sempre és un xoc per a un barceloní, la màxima aspiració del qual en la vida és que en un bar de l’Eixample li posin amb la canya els cacauets rancis que van sobrar de l’anterior client o els musclos Txernòbil del menú de dilluns maquillats a la vinagreta. És llavors quan envio una foto del cel taronja a casa meva. I em contesta el meu fill amb un vídeo: «Vull anar a aquest planeta». Algun dia, aviat, potser massa aviat, dic, entre dents arenades.

L’article de Miqui Otero: Viatge a Mart

Sembla que en lloc de cel a Barcelona tinguem un tupper brut posat de cap per avall. Però aquest tipus de ratxes sense sol ja no són motiu d’angoixa quan de sobte et veus a la capital de Mart

El més llegit