Les estufes apagades

En algun llibre està escrit que el bolígraf que no guixa serà l’únic que no perdis. I que l’encenedor que no encén, quan no en trobis cap altre, apareixerà una vegada i una altra a les butxaques dels texans, a l’ampit, dins de la rentadora i sota de tots els papers de l’escriptori. Què seria de nosaltres sense aquestes coses, l’espurna de la vida. A aquestes ironies s’ha d’afegir una altra i rebre-la amb un calorós aplaudiment: les estufes de les terrasses. Ara que l’òmicron és l’equivalent en el nostre aire de la soja al supermercat (és a tot arreu, la veiem o no) i de Florentino Pérez a les sigles de les empreses poderoses (el mateix), els fills del clima mediterrani hem descobert que les terrasses dels bars són un lloc perfectament vàlid per reunir-nos. «Ja t’ho vaig dir», direm els fumadors, que sempre li hem vist encant a això de mirar cel estrellat en ple gener, fins i tot sota la pluja (¡però si hi ha para-sol!). Pot ser una venjança d’aquest sector (potser molest pels capricis dels seus encenedors), però el cas és que cada tarda les taules i cadires de zinc o alumini dels nostres carrers són plenes. La modernitat europea ¿Podria ser aquesta la nostra veritable entrada a la modernitat europea? Ni l’ingrés en la seva comunitat econòmica ni els trens d’alta velocitat, per fi ens podem considerar escandinaus. Un viatjava al nord d’Europa en èpoques més aviat gèlides i al·lucinava amb l’ús que la gent feia de l’espai públic. Les terrasses eren plenes i sempre em van cridar l’atenció aquells bars que oferien gratuïtament una manteta (normalment una d’aquestes vermelles i amb serrells, d’Ikea) a sobre de les cadires perquè els clients es tapessin. He celebrat aniversaris a jardins interiors de blocs d’edificis de Rotterdam a zero graus. I jo era l’únic que ballava més que la resta, no pel meu ritme llatí, precisament, ni per les cerveses ingerides, sinó perquè tenia fred. En aquells moments, intentava recordar la màxima del meu pare, nascut a Galícia: «El fred és psicològic». Jo sempre he pensat que més aviat és psicòpata. Urgeix, no obstant, un programa de cursos públics per aprendre a fer foc amb dos branquillons i tres pedres. Perquè, com els encenedors i els bolígrafs, hauran pogut comprovar que sempre t’asseuràs al costat de l’estufa que no s’encén. És una cosa gairebé tan científica com el fet que sempre triaràs la cua del supermercat que anirà més lenta (fins i tot quan al davant només tens una persona: voldrà treure la targeta del súper, discutirà el tiquet de compra amb ànim jacobí, serà la padrina del fill de la caixera). Amb les estufes passa el mateix: mai funcionen. El cambrer molt servicial i professionalment intentarà pitjar el botonet que activa l’aixeta perquè el gas de la bombona es converteixi en flama guaridora, però mai ho aconseguirà. La imatge, aquest polsat gairebé desesperat, em recorda el de les pistoles descarregades quan el personatge més ho necessita i prem el gallet una vegada i una altra i només sona aquest clac va. En vista d’aquest panorama, he trobat la solució: sortir al carrer amb una manteta de l’escola bressol de la meva filla. Com que porta escrit el nom (o, més aviat, el meu cognom) amb tinta indeleble en una tireta adhesiva planxada al teixit, m’asseguro beure sense fred, sense estufa i amb seguretat. A més, si prenc massa rondes, sempre em serveix per recordar fins i tot com em dic.

Les estufes apagades

És una cosa gairebé tan científica com el fet que sempre triaràs la cua del súper més lenta: sempre t’asseuràs al costat de l’estufa que no s’encén

El més llegit