Una jove parella

Ahir em va passar una cosa al·lucinant quan estava prenent alguna cosa a la terrassa del Zuric, amb el nas ficat en una novel·la. A la seva coberta, la silueta d’una parella (ell amb barret i jersei escacat; ella amb vestit blanc de lli a l’estil Massiel) retallada sobre el que sembla la platja del Somorrostro. Caminen abraçats, els passos i els cors sincronitzats: són una cosa així com la versió rumbera de la portada del ‘The Freewheelin’ de Bob Dylan. Just abans d’acabar-me el primer quinto i de demanar el segon, vaig llegir l’arrencada de la història: «L’Ivan i la Patrícia es van enamorar a la primavera del 79. Havien fet 23 anys. Sovint s’oblidaven el rellotge a casa. La vida encara era barata i s’entusiasmaven amb dues bosses de pipes. No pensaven gairebé mai en el futur, i encara no se’ls havia mort ningú». Aquí vaig fer l’últim glop per prendre: «Recordarien sempre la glòria d’aquell dia». Em vaig quedar embadalit uns segons. Amb un mareig molt lleu i un somriure molt tonto, com de nen que fa tres voltes sobre si mateix i després para. Vaig continuar llegint: l’escena de la primera trobada dels protagonistes en una piscina. Quan el cambrer em va dir: «Aquí ho té», li vaig contestar que gràcies, tot i que en realitat les hi estava donant a l’autor del llibre. Tot i així, vaig aixecar la mirada, i el vaig veure uniformadíssim de rigorós blanc i amb un bigotet antic. Quan vaig abaixar la mirada per pinçar el gollete de la següent cervesa, em vaig adonar que l’etiqueta era diferent: amb més tons daurats, amb una tipografia més barroca, d’una altra època. Espero que em cobrin el que cobraven per una d’aquestes, vaig dir fent broma davant el misteriós indici. Viatge al passat Podria dir que vaig viatjar en el temps a 1979 en un Volkswagen Passat desgavellat i sospitosament semblant al Delorean de ‘Retorn al futur’. Però fa temps que sé que al passat només es pot viatjar amb cançons i llibres. Sobretot amb novel·les com aquesta, acabada d’editar per Pepitas de Calabaza: ‘Una joven pareja’, de Marcos Ordóñez. Vaig aixecar la vista i les fulles dels plàtans, verds i marrons, em deien «hola» com mans obertes. Em rebien en una Barcelona diferent: ni una mascareta, menys cotxes però més sorollosos, pantalons de tergal i camises obertes fins al tercer botó, nois i noies brunzint amb elapés sota les axil·les. Ensenyant-los per ser reconeguts, com espies d’un nou Estat: la joventut. La història d’un amor El meu ‘Lonely Planet’ en aquest viatge era la nova novel·la de Marcos Ordóñez, que passa com el primer glop de cervesa i se celebra com el penúltim. La història d’un amor, una cosa tan senzilla i tan difícil d’explicar bé. Una parella que deambula per Barcelona durant dos anys mentre aprèn a estimar-se: primers intents d’escriptura, servei militar, discos (dels Jam, de Van Morrison) i llibres (¿Modiano? ¿Turgenev?) que són contrasenyes, fins i tot el cop d’Estat de Tejero (els agafa veient-ne una de Fu Manxú al cine). Jugant entre ells a endevinar quina cançó sonaria si aquesta escena que estan vivint fos d’una pel·lícula. Va escriure LP Hartley que «el passat és un país estranger. Allà les coses es fan d’una altra manera». Però llegint Ordóñez i passejant per la mateixa ciutat en una altra època, entens que moltes coses no canvien. Tots els joves de totes les èpoques s’assemblen, com ho fan tots els cossos despullats. Em costarà una bona estona tornar al 2021. Potser necessiti un taxi o, millor, una cançó.

Una jove parella

Fa temps que sé que al passat només es pot viatjar amb cançons i llibres. Sobretot amb la nova novel·la de Marcos Ordóñez

El més llegit