¿Llegir ens farà ser millors?

¿Llegir ens fa bones persones? El debat, un dels favorits de la premsa cultural, torna de manera recurrent, i no deixa mai de sorprendre’m la virulència amb què es nega la possibilitat que la lectura contribueixi a fer-nos "més bons". L’enèrgica oposició acostuma a avançar per dues vies paral·leles: d’una banda, es tracta d’assenyalar diverses figures històriques nefastes (és de suposar que amb coneguts personals i anònims al cap) que eren reconeguts lectors, i de l’altra (la coneguda com a paradoxa del meu oncle Blai), d’esmentar un familiar que, malgrat ser molt bona persona, gairebé no va tenir accés als llibres ni cap possibilitat de cultivar l’afició a la lectura. ¿És que també convertirem la bondat en un privilegi intel·lectual i en vetarem l’accés a les persones senzilles, a tants treballadors que no han tingut prou temps de dedicar-se a un luxe com la lectura? Crec que els dos arguments parteixen del mateix supòsit equivocat i se sostenen sobre una noció imprecisa. Comencem pel supòsit: del que es tractaria amb la lectura no és de ser "més bo" que els altres sinó d’arribar a una millor versió d’un mateix. No és una competició sinó una millora. De manera que no es tracta de comparar de forma avantatgista la nostra bondat amb la del nostre oncle Blai. I tampoc la menció de desenes de malvats amb lectures impediria que la lectura ens fos beneficiosa per a molts. Imprecisions Pel que fa a les imprecisions crec que la més important afecta la paraula bondat, amb la càrrega de beateria que comporta, i aquesta sensació indeleble que quan acceptem entrar en el seu camp semàntic s’incrementen les possibilitats que ens renyin. La idea de bondat associada a la lectura, així, sense matisos, és, reconeguem-ho, dissuasiva. Potser la idea tindria més acollida si penséssim en la possibilitat que la lectura ens "millori". ¿En quin sentit? Aquí van algunes idees: en el fet de ser més conscients de les nostres possibilitats, en el d’escombrar la por, en el de desenvolupar una mirada més àmplia i una comprensió més afinada de les possibilitats de la vida. Llegir ens fa més sensibles i empàtics, però també menys innocents i efectius. Direccions en les quals el nostre oncle Blai hauria acceptat avançar i que, sens dubte, estan en la base que alfabetitzar-se i accedir al coneixement llibresc és una cosa que pràcticament tots els pares desitgen per als seus fills. ¿Com aconsegueix "millorar-nos", doncs, la literatura? Em centro en el meu negociat: la novel·la. La ficció és una ampliació de la comprensió d’un mateix, però també del que l’envolta. Gràcies als exploradors imaginaris coneguts com a personatges podem accedir a vides, experiències i temperaments amb què no sempre coincidim en la vida real. Podem recórrer amplis desenvolupaments morals, educar la nostra imaginació polsant diversos desitjos i els perills que hi estan associats. Un examen sobre els prejudicis. Tot un univers de conversa íntima i adulta al nostre abast. És clar que tots els lectors tenim experiència amb ficcions que no compleixen tot aquest seguit de requisits, que pertanyen al territori del simple entreteniment o que, fins i tot, ens condueixen a llocs contraris: desenvolupaments literaris en què la nostra visió s’estreny, la consciència es debilita i sembla que ens embrutem. I és aquí on s’entreveu la temptativa d’establir un criteri orientatiu per discernir entre lectures més bones i dolentes, que no atengui sistemes estètics o morals aliens sinó la mateixa sensació de "millora", de manera que qui no l’experimenta potser és perquè no està triant bé les ficcions amb què es relaciona. Un criteri que fastiguejaria un mercat literari convençut del fet que l’única ombra de bondat que pot projectar un llibre són les xifres de vendes que generi. Un altre dels angles d’aquest tema és que ha arrelat tant la idea que les ficcions no es poden millorar de cap manera que de vegades sembla com si avancéssim cap a l’extrem contrari. Convençuts pels lectors recelosos que és absurd mirar de ser "més bo" a través de la lectura i pel mercat literari que les idees complexes expulsen els lectors, molts escriptors opten per oferir al lector el contrari: una desfilada de cinisme, de sensacionalisme, d’exhibició del dolor més o menys propi, d’esgarrifoses (per ingènues) exposicions de dolents... Per fer servir paraules de la novel·lista Marilynne Robinson, "és incalculable el que es perd": els espais interiors i les interaccions amb l’entorn que es deixen d’explorar a canvi de complir les exigències de la mansuetud carrinclona d’entretenir i sacsejar, d’agafar el lector pels intestins i no deixar-lo escapar, com si els escriptors fossin dogs alemanys i els lectors, conills masoquistes. En clau dels nostres debats culturals, potser la cèlebre "autocensura", que tan poc recorregut sembla que té en vista de la infinita tolerància del nostre mercat cap a la violència i el sexe i tota classe d’opinions, potser es pot identificar amb el terror íntim, insuperable, paralitzador de tants novel·listes: el d’explorar i indagar-se, el de ser més complex, el de comprendre molt més a fons, per contribuir a "millorar" els seus lectors.

¿Llegir ens farà ser millors?

La idea de bondat associada a la lectura, així, sense matisos, és, reconeguem-ho, dissuasiva. Potser la idea tindria més acollida si penséssim en la possibilitat que la lectura ens "millori". Llegir ens fa més sensibles i empàtics, però també menys innocents i efectius.

El més llegit