Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Parlar del cas real que va inspirar Smoke ens podria fer caure en el terreny de l’espòiler. Bé, tampoc seria un espòiler tan gros, ja que la informació més delicada es coneix al final del segon episodi. Ho vaig revelar aviat a propòsit. És una història bastant coneguda que va donar peu al pòdcast Firebug, en el qual ens hem basat molt lliurement per fer la sèrie. [Si el lector no coneix aquesta història, val la pena que valori si vol saltar-se la resta d’aquesta resposta]. Sobretot m’interessava la patologia del personatge principal. El fet que fos un investigador d’incendis a la recerca d’un piròman que va resultar que era ell mateix i que a més escrigués un llibre sobre el tema em resultava fascinant. Això va ser, bàsicament, el que vaig agafar del pòdcast, juntament amb un parell de petits detalls sobre com encenia el foc. Fora d’això, em vaig deixar portar per complet, particularment amb molts personatges secundaris que no tenen equivalent en la vida real. ¿Va descobrir el pòdcast pel seu compte? ¿O algú li va dir: "Dennis, aquí hi ha una bona sèrie?». Me’l va ensenyar Kary Antholis, el seu creador i productor. Ja havíem treballat plegats a Encerrado con el diablo. Li vaig dir, com li comentava abans, que el més interessant era la patologia i que no em venia de gust explicar la resta de la història. Sempre necessita trobar una porta d’entrada per a les històries que li proposen. A Encerrado con el diablo era la possibilitat de l’(auto)anàlisi del protagonista, l’enfrontament que tenia amb la seva pròpia masculinitat tòxica. Aquí també hi ha alguna cosa d’això, tot i que podríem parlar sobretot de masculinitat performativa. John Orr [el veritable investigador] es volia veure a si mateix com un heroi, però en part era clarament un malvat: estava en una dualitat constant. L’obsessionava semblar que era un paio heroic, però no ho era gens ni mica. I semblar hipermasculí quan no ho era en absolut. Tot això em semblava interessant i al Taron [Egerton] també l’hi va semblar. Egerton sembla refermar-se com el seu actor fetitxe. Va estar al meu costat des del principi. Quan em vaig disposar a fer la sèrie, vaig advertir que només la faria amb ell. Així que em vaig acostar al Taron i li vaig dir: "¿Què penses sobre aquest personatge?». Això va ser abans que tingués cap història. I ell em va contestar: "Oh, és genial, noi. Endavant». I efectivament vaig tirar endavant. Sis mesos després, quan tenia tota la història planejada, em va tornar a mostrar tot l’entusiasme del món. Amb papers com els de les sèries Encerrado con el diablo i Smoke li està donant l’oportunitat de mostrar que es pot enfrontar a veritables desafiaments artístics. El Taron i jo ens assemblem en el fet que no sabem acceptar un projecte si no és que hi ha alguna cosa ens fa por, que pensem que potser no la sabrem fer. M’agrada la idea d’estar exposat al fracàs a cada pas. Opero molt bé des d’aquest espai i en el seu cas també és igual. La directora Kari Skogland fa una feina increïble. Sap comunicar la naturalesa obsessiva del Dave i de la Michelle; l’atmosfera és densa, carregada... ¿Què van parlar sobre l’estil visual? Va ser tot creació de la Kari i de Sam McCurdy, el seu director de fotografia, que és un artista increïble. Sobretot els vaig insistir que no havíem de saber gaire bé qui era el Dave i la Michelle, ni quina relació comencen a tenir. Per això veiem el Tarin mirant la Jurnee de certa manera i no sabem què vol dir amb aquesta mirada. És només després que comences a situar les peces. Volia que el públic se sentís una mica desencaixat. No volia que se sentís com si fos sobre terra ferma. ¿Amb quines referències cinematogràfiques treballaven? Sobretot per l’argument, m’ha vingut al cap El cor de l’àngel… Oh, això està bé. No hi havia pensat. És una mica desastre, però és una de les meves pel·lis favorites. En realitat vaig dir a Sam McCurdy que el meu estil favorit era gairebé vérité. M’encanten Contra el imperio de la droga o Capità Phillips, aquella mena de pel·lícules que et fan sentir com si hi fossis a dins, com si hi visquessis, en lloc d’estar veient un pla ben compost. A Encerrado con el diablo ja buscava aquest estil, però ni allà ni aquí l’he acabat trobant [rialles]. Amb Smoke he acabat tenint una sèrie d’estil preciós i ric i sexi i moltes altres coses. Però no vérité. En certa manera, s’hi introdueix vostè a si mateix, en la figura de l’escriptor, a través dels experiments literaris del Dave. ¿Quina intenció hi havia al darrere d’aquesta capa metaficcional? Va ser per pura diversió. Una vegada vaig entendre que aquest paio era un escriptor, vaig aconseguir el llibre real de John Orr i, bé, no vaig passar de les dues pàgines. Però vaig voler donar almenys un episodi de marge abans que sabessis si és un bon o un mal escriptor. Quan la seva dona li pregunta "¿I si ara et converteixes en un escriptor famós?», ho diu perquè encara no ha llegit el manuscrit. També són interessants els paral·lelismes entre la seva necessitat de crear coses i la seva necessitat de mentir sobre les coses tota l’estona. El que estem veient ara al món és una cosa que s’ha anat donant durant milers d’anys: la gent prefereix el relat abans que la veritat. Va triar personalment Mogwai per a la banda sonora d’Encerrado con el diablo. ¿També va escollir Thom Yorke per compondre el tema principal de Smoke? Vam saber que el Thom era fan d’Encerrado con el diablo, i això em va fer volar el cap. No hi ha gaire gent al món que m’imposi aquest respecte. Quan vaig fer un Zoom amb ell, jo estava... [fa el gest d’enlluernat]. Em van dir que li fes correccions a la cançó, però no faig correccions a Thom Yorke. L’únic que volia fer era dir-li: "Ben fet, bon feina». Va començar a la televisió a la sala de guionistes de The wire. En aquells dies, ¿esperava acabar desenvolupant sèries o només explorava aquest terreny per curiositat? Estava explorant per curiositat. Només vaig començar a disfrutar-ho realment quan vaig fer Boardwalk Empire. M’agradava anar a l’espai de treball i resoldre problemes en equip. Amb aquella sèrie em vaig enganxar a això, però van passar anys fins que m’hi vaig capbussar del tot. Va ser després de mudar-me a Califòrnia des de Boston. Vaig venir per veure com anaven les coses i em vaig acabar quedant. No podia escriure només llibres, perquè aquest és un lloc molt car [riu]. Per sort, tot es va accelerar quan vaig començar a treballar amb David E. Kelley a Mr. Mercedes. Ara m’ho passo més bé que al principi; no em costa tant fer-ho. ¿Què troba que li agrada més de la seva feina? Saber que aquestes paraules acabaran sortint de la boca dels actors. Veure-ho en una pantalla i després agafar aquest material i muntar-lo. M’encanta el muntatge. Viuria en una sala de muntatge. I m’encanta també triar totes les cançons.

El més llegit