Un crit al bosc dels farsants

La funció de l’estrena no acostuma a ser la millor, ajuda, això sí, a captar l’ambient. La Calòrica ocupa el cim de popularitat del teatre català, s’ho mereixen i així ho testifica una première atapeïda de cares conegudes d’aquest món. Bon sarau i altes expectatives per a la nova La brama del cérvol un espectacle que genera divisions entre els fans, i és normal perquè a hores d’ara tothom té una peça favorita entre el divers repertori de la companyia. Passa que a cada nou repte, el dramaturg Joan Yago i la direcció d’Israel Solà porten a la tropa per un camí diferent, cosa que motiva especialment. Si amb l’anterior Le congrès ne marche pas es van fer càbales sobre un futur més experimental, la tornada s’aventura menys ambiciosa i concreta en el seu primer abordatge d’una sala de gran format, la Puigserver del Lliure. Això no vol dir que faltin arguments a favor, com la gran forma actoral habitual, també una història hilarant i corrosiva que aquesta vegada deixa als ossos el món de l’escena. Les autoreferències estan de moda, i al menú calòric resplendeix de forma destacada el simposi inicial sobre les "estratègies de teatre polític per transformar la societat", com si la companyia volgués burlar-se de totes les etiquetes que arrosseguen. Quatre personatges representen diverses generacions de farandulers, des de la jove, però poc idealista Zaza, fins al salvavides de la trama, Alberto Masbernat, un veterà director barreja de tants arquetips de la realitat, decadència que brilla en una genial construcció d’Aitor Galisteo-Rocher. No es queda enrere Júlia Truyol com Sílvia Roig, una dramaturga en hores baixes corcada pel sarcasme. Junts formen un quadre de rendició capaç de treure els colors a un gremi cultural que, com els cérvols, criden al bosc només per a unes quantes orelles. A més del nucli teatral, en el muntatge hi ha més trames concentrades en un hotel de muntanya, paradigmes de classe mitjana a la caça d’una "experiència única en un marc incomparable". El retir de pau acaba convertit en un aquelarre de progressió frenopàtica, una bogeria estirada a l’extrem que condueix cap a tres finals encadenats que disparen més dubtes. Amb rumb desconegut o a la deriva, el vaixell té excel·lents mariners, com Esther López i Xavi Francés, tan versàtils com precisos en els seus múltiples rols; o les dues noves incorporacions del repartiment, Mel Salvatierra i Oriol Casals, que s’acoblen a l’altíssim nivell d’exigència i mala llet que mai pot faltar en una obra de La Calòrica.

El més llegit