Els altres catalans del segle XXI, l’herència espiritual de Paco Candel

Per començar, una obvietat. "Jo em sento català. Vaig arribar aquí amb dues setmanes, així que és la societat la que ha de començar a acceptar que noms estrangers també són catalans. És massa evident com perquè ho hagi de dir jo". Ho explicava l’educador social i novel·lista barceloní d’origen marroquí Youssef El Maimouni (1981) en la promoció de la seva novel·la Nadie salva a las rosas i resumeix a la perfecció el sentir dels hereus, continuadors més aviat, del que Paco Candel va gravar a foc en Els altres catalans, inesperat best-seller de 1964 i tractat sociològic sense el qual no es pot entendre "la configuració de la societat catalana, la distribució geogràfica de la seva població, el classisme existent per orígens i les arestes que la marquen". El mirall narratiu d’El Maimouni, nascut a Ksar el Kebir, criat a Coma-ruga i crescut a Barcelona, és el de la trilogia marsellesa de Jean-Claude Izzo, en què gairebé tots els personatges són fills de refugiats espanyols o italians o d’immigrants magribins i asiàtics, però la cita del començament no és seva, sinó de Najat El Hachmi (1979). Catalana d’origen marroquí, va donar veu a les noves generacions de migrants, els altres catalans del segle XXI, quan va guanyar el premi Ramon Llull 2008 amb L’últim patriarca, la seva segona novel·la. La primera, Jo també sóc catalana, ja anticipava una vida (i una obra) centrada en dilemes identitaris, xocs intergeneracionals i col·lisions culturals. Una mena d’hereva espiritual de Candel que, en el centenari del seu naixement, torna a prologar una nova edició d’Els altres catalans publicada ara fa uns mesos per Edicions 62. "Tots aquells elements del procés de configuració de la nova societat catalana que, en aquell moment, a l’autor li provocaven perplexitat, avui dia també podrien provocar-la amb aquesta immigració procedent de la resta del planeta; com el català-català rep el nouvingut, l’esquizofrènia lingüística que el porta a donar per descomptat que l’altre mai aprendrà la llengua i, alhora, no acabar d’acceptar qui la parla perfectament (personalment he sentit un cert alleujament al veure que això no és nou); els problemes laborals, l’especialització per orígens i el més sorprenent de tot el document: els problemes d’habitatge i el breu incís que fa en la qüestió de l’educació", escriu en la seva introducció la també guanyadora del premi Nadal 2020 amb l’obra El lunes nos querrán. Arrelar El 1964, Candel va ser la veu dels primers immigrants que van arribar a Catalunya, la brúixola d’un fenomen migratori que, en les últimes dècades, ha experimentat un creixement espectacular: de sis a més de vuit milions d’habitants des del 2000 i un padró en què els nascuts a l’estranger representen el 25% de la població, una mica més de dos milions en total. "Aquests fills de no-catalans han arrelat en aquesta terra-no-dels-seus-avis. Hi arrelaran per sempre. Absorbeixen la saba i deixaran la llavor", escrivia Candel. Mig segle després, les veus s’han multiplicat. També els referents. Es mantenen gairebé els mateixos problemes, com apuntava El Hachmi, però on abans hi havia un erm, ara hi ha catalans d’ascendència marroquina o llatinoamericana deixant empremta en la cultura, la política i l’esport. Allà hi ha, sense anar més lluny, el raper Morad (1999), nascut a l’Hospitalet i fill d’immigrants marroquins que el gener passat va tocar el cel del Palau Sant Jordi i va celebrar l’any com l’artista més escoltat d’Spotify. Ídol de barri de controvertit currículum extramusical, Morad El Khattouti El Horami ho té clar des que les seves rimes van començar a despuntar i a convertir-se en referents de joves migrants. "La gent ha rebut la meva música com una cosa que el recolza en el seu dia a dia. No l’escolten per fer alguna cosa, sinó per aprendre d’alguna cosa", deia. En la seva gran nit al Sant Jordi, per cert, no hi va faltar Lamine Yamal, fill de mare guineana i pare marroquí i superheroi de l’any criat a les places dures de Rocafonda. Un fan il·lustre a qui, per tancar el cercle, l’autor de Niños pequeños i seguidor del Reial Madrid va prometre des de l’escenari dedicar una cançó ben aviat. Més. Fa dos mesos arribava a les llibreries El mal olor, amb què Nadia Hafid (1990), nascuda a Terrassa d’ascendència marroquina, va guanyar el premi Finestres de còmic. Una història de denúncia protagonitzada per una dona racialitzada en un entorn laboral blanc nuclear amb què l’autora d’El buen padre explora el racisme a la feina i sobre les bretxes de raça, i també de classe i de gènere. I és que, com passava amb els altres catalans de Candel, també aquí l’escalafó social ho és gairebé tot. "Si tens euros a la butxaca, les portes se t’obren i la discriminació desapareix. A ningú li preocupa d’on ve un jugador de futbol de Primera", reflexionava El Maimouni. En altres barris però amb similars idiosincràsies, els escriptors Juan Pablo Villalobos (1973) i Matías Néspolo (1975), mexicà i argentí, respectivament, establerts a Barcelona fa anys, actualitzen amb les seves novel·les els frecs i afectes entre les comunitats llatines i els barcelonins de "tota la vida", una cosa amb què no es van atrevir els grans expats del boom. "Podem veure-ho com un conflicte, però en realitat és un diàleg que no s’atura mai", explicava l’autor de No voy a pedirle a nadie que me crea, els llibres del qual tornen una vegada i una altra a la discussió sobre la identitat, l’hibridisme i l’assimilació. "A peu de carrer mai hi ha hagut problemes entre el català i el castellà i jo volia mostrar aquesta vocació mestissa. Especialment per al col·lectiu al qual pertanyo, el dels llatinoamericans, que ens trobem en una espècie de no lloc, perquè no estem del tot aquí però tampoc al nostre lloc d’origen", resumia Néspolo a propòsit de la seva novel·la Una fábula sencilla. "T’intenten esborrar" És, en certa manera, el que la il·lustradora i escriptora Rocío Quillahuaman (1994), nascuda a Lima i establerta a Barcelona, defineix com a "decisió política a la recerca de la representació". O el que passa quan un es busca en productes culturals però no es troba enlloc. "Per mi, la representació és important. ¡Com no ho ha de ser quan t’intenten esborrar de tot arreu! Encens la tele, veus una exitosa sèrie que tracta diferents trames d’adolescents en un institut públic, i cap dels protagonistes és llatí. ¿Com és això possible? Si has estudiat en un institut públic a Barcelona, saps que estem per tot arreu. ¡Però mai ens retrataran com a protagonistes! Serem una ombra fora de focus, al fons, que alguna vegada dirà un monosíl·lab", escrivia la realitzadora d’animació a Marrón, les seves memòries d’infància i adolescència. "Penso en quan era nena, en com de bé que hauria anat llegir la història d’algú que sentís els mateixos dubtes i confusions que jo vaig sentir quan vaig arribar a Barcelona amb 11 anys. M’hauria encantat veure un llibre que plasmés aquesta història, la meva història, a la biblioteca", relatava amb un raonament que està en la base d’Acció Migrant, festival que reuneix projectes d’artistes estrangers establerts a Barcelona, o Slow Walk Music, segell discogràfic impulsat per treballar amb músics africans establerts a la ciutat. "¿Però els fills d’aquests fills seran catalans amb pares catalans i avis catalans, purs ja? –es preguntava Candel fa 50 anys–. És clar que no. ¿I els que vindran? No, per descomptat. O sí, per descomptat. La puresa de la raça és una mentida. Com allò de la sang blava. Els vertiginosos temps moderns escombren moltes coses, les més estúpides, en general".

Els altres catalans del segle XXI, l’herència espiritual de Paco Candel

60 anys després de l’obra que va convertir Paco Candel en portaveu de la immigració, els problemes són similars, però els referents es multipliquen gràcies a catalans d’origen marroquí o llatinoamericà que deixen empremta en la cultura o l’esport.

El més llegit