Melody, víctima col·lateral

Quan la televisió era en blanc i negre l’espectador ja sabia que en el festival d’Eurovisió hi havia vots polítics. No es qualificaven així, és clar. Es justificaven pels tradicionals vincles de germanor, amistat o veïnat. Ja llavors el ciutadà espanyol donava per descomptat que els països escandinaus es votessin entre ells, com ara, i que també ho fessin els mediterranis. A l’Espanya del desarrollismo, el ministre d’Informació i Turisme va tenir molt a veure amb la representació en el certamen que trencava per unes hores la barrera física i intel·lectual del Pirineu. Allà on per a Europa començava l’Àfrica. Fraga Iribarne va entendre que tenia una oportunitat única per superar la imatge rància del país basada en fets reals i potenciar el turisme com a font inesgotable d’ingressos a compte, fins i tot, de la moral i els bons costums. Comptava amb la gestió propagandística de l’ens públic i l’únic que escalfava motors organitzant festivals nacionals que, al seu torn, també estaven degudament dissenyats. Aquests fets han inspirat la sèrie La canción (de Movistar Plus) a partir de l’interès del règim per aconseguir una simbòlica victòria internacional que fins aleshores era del tot inabastable. Massiel se la va emportar a costa de Serrat i la seva voluntat de cantar en català i Salomé va repetir l’any següent a Madrid empatant a quatre. Una fita mai vista abans ni tampoc després. Els seleccionats posteriors van fer el que van poder, però alguns en tenien prou amb la gran promoció que suposava per a la seva carrera artística una plataforma sense igual. Qui millor ho va intuir va ser Julio Iglesias. Gwendolyne, 1970. La seva vida descrita per Ignacio Peyró a El español que enamoró al mundo (Libros del Asteroide) ironitza sobre Eurovisió dient que "Espanya es prenia el festival amb la transcendència, des del punt de vista de la diplomàcia, amb què en un altre temps es prenia el Tractat de Tordesillas". Però els anys no passen en va i quan canvien les circumstàncies sol canviar tot. El festival es va esfilagarsar, va baixar el seu interès i va trigar a recuperar-se fins a convertir-se en el que ha sigut fins avui. Un gran espectacle de llum i de color amb què l’organització satisfà un públic que l’hi agraeix amb alts índexs d’audiència mentre el sistema ideat intenta convèncer-lo que el procés s’ha democratitzat cobrant per cada vot popular. A tan alt voltatge va arribar tot que aquest any ha explotat. Israel la causa i Melody el seu efecte. Ídol infantil Fa anys que Melodía Ruiz Gutiérrez (Dos Hermanas, Sevilla, 12 d’octubre del 1990) demostra el seu talent. Pocs als 12 han sigut nominats a un Grammy Llatí com ho va ser ella. Li ve de casta i ha sabut treure partit del seu esforç. Ídol infantil, cantant, compositora, actriu... Tot s’ho ha treballat amb afany des que la va descobrir El Fary als nou anys. Amb el canvi de segle van arribar els reconeixements. Converteix El baile del gorila en la cançó de l’estiu, la reconeixen als Estats Units, l’Amèrica Llatina se li rendeix i els discos de platí se li acumulen a les vitrines. Compromesa i solidària, versàtil musicalment i adaptable a les cadències de l’èxit, aquesta diva dolguda que va tornar a casa sense dir ni una paraula no pot al·legar desconeixement de causa. Va intentar ser candidata el 2009. Va quedar segona ja per culpa del televot. Dilluns trencarà el seu silenci.

El més llegit