En els últims anys, a mesura que es confirmava com el cineasta amb qui tot Hollywood vol treballar –¿existeix un altre director més capaç que ell de convertir les seves pel·lícules en passarel·les per a celebritats?–, Wes Anderson ha anat endinsant-se cada vegada més en el cor del seu propi univers, un lloc que va començar a edificar en Academia Rushmore (1998) i sobretot en Los Tenenbaums (2001) –anomenem-lo Andersònia, o potser Wesville–, on imperen les demarcacions precises d’espai i color, les composicions meticulosíssimes, els personatges hieràtics que declamen diàlegs estilitzats i els objectes del passat reconvertits en relíquies pop, i que en les seves últimes pel·lícules ha adquirit prou densitat per deixar els seus visitants una mica perduts i fins i tot esgotats. En aquest sentit, és important deixar clar des del principi que la ficció que Anderson va presentar ahir a concurs al Festival de Cannes és gairebé minimalista si es compara amb les dues immediatament anteriors de la seva filmografia, La crónica francesa (2021) i Asteroid City (2023), tan sobrepoblades d’ornamentació visual i estructural que molts només ens sentim capaços d’admirar-les des de la distància, perquè no trobem un forat per entrar-hi.