El seu documental ‘The Act of Killing’ (2012), sobre l’impacte sostingut del genocidi perpetrat a Indonèsia el 1964 i 1965, és una de les grans obres cinematogràfiques d’aquest mil·lenni. Tant aquella pel·lícula com la seva seqüela, ‘The Look of Silence’ (2014) –totes dues nominades a l’Oscar en el seu dia–, eren retrats demolidors de la impunitat de gent corrent involucrada en actes atroços, i aquest tema també és explorat, tot i que de manera molt diferent, en el seu primer llargmetratge de ficció. ‘The End’ és una distopia que observa l’acomodada vida que una família absurdament rica porta dins d’un búnquer 25 anys després que les seves pròpies accions fessin del planeta un lloc inhabitable; de tant en tant, els seus membres es posen a cantar cançons que evoquen el brillant colorit de l’Edat d’Or de Hollywood fins i tot quan la seva idíl·lica existència comença a veure’s trencada per la culpa, la vergonya, el ressentiment i el penediment.