Clara Segura: "Quan et tires la llei a l’esquena ja no es pot parlar de democràcia"

¿Té la sensació de ser l’actriu del moment? Tinc la sensació d’entrar en una etapa de maduresa. Sempre he fet teatre, però aquesta vegada ha coincidit la gran repercussió que ha tingut l’èxit de dues pel·lícules. Ha sigut tot una casualitat. Són dos projectes audiovisuals rodats molt seguits que han funcionat molt bé pel que fa a públic, cosa que no passa habitualment. Tots dos han sigut molt populars: Casa en flames l’estiu passat i El 47 al setembre. No és només casualitat: algun mèrit hi deu tenir. Ja, però aquestes coses no es poden preveure. Jo em guio molt per la intuïció i pel material que m’ofereixen. Miro de ser rigorosa amb el que faig. Trio projectes que m’interpel·len d’alguna manera. El 47 el vaig fer pel costat personal, perquè el que explica ressonava en la història de la meva família. Casa en flames, perquè em venia de gust treballar amb Emma Vilarasau, ja que no havia tingut mai l’oportunitat de fer-ho. Ni tampoc amb Enric Auquer i Maria Rodríguez. A propòsit d’aquestes pel·lícules, ¿li han plogut més projectes de cine? D’audiovisual s’estrenarà un film que vam rodar al mes de gener i que s’estrenarà a l’octubre, El centro, a Movistar, una sèrie sobre el CNI de David Ulloa. I de cara a l’estiu preparo una cosa amb Bruno Oro que s’estrenarà a TV3. Es tracta d’un projecte audiovisual a l’estil de Vinagre, amb aquell esperit de comèdia astracanada. Aquests papers d’investigadora li van al punt. Aquesta mena de personatges m’agraden molt. És curiós, perquè coincideix amb el ressorgiment que està tenint Nit i dia des que l’han penjat a Netflix. Una altra casualitat de la vida. La fama, però, no li impedeix fer vida normal. A Barcelona no. Aquí la gent és molt respectuosa, discreta. Més enllà de Catalunya sí que he començat a notar més popularitat. Però jo continuo igual, concentrada en la meva feina. El que ha sigut aclaparador és que les cerimònies dels premis m’han agafat enmig de la gira de Tots ocells i no podia ser a tot arreu alhora. Això sí que noto que em passa factura. De vegades no es pot arribar a tot. ¿Quan farà vacances? En faré a l’estiu. La veritat és que em fan falta per tornar a connectar amb els meus. Els nois es fan grans molt de pressa. El temps s’escapa entre les mans… Parlem de La tercera fuga. Tres generacions, tres països, tres dècades… ¿Són molt semblants els tres personatges que interpreta dins l’obra? No. Al principi encarno la que vindria a ser la besàvia de Victoria Szpunberg, després l’àvia i al final el personatge de la Victoria. Entre uns quants intèrprets ens repartim el nucli familiar dels Shprigelburd, que és el nom ficcionat de Szpunberg. La resta és gent que s’encreua amb ells i amb el seu llegat en tres moments i països diferents al llarg d’un segle. Hi ha molta gent que també ha hagut de fugir de casa seva i buscar una vida millor, com els passa als protagonistes. La fugida precipitada en què la mort t’empaita té un nivell de dramatisme i de tragèdia molt alt. No és el mateix que una sortida planificada. Però fugir quan tu ets l’únic supervivent marca molt una família. I en el món actual malauradament vivim moltes fugides per pura supervivència. Sembla mentida que continuïn passant aquestes coses sobretot quan un altre ésser humà fa que te n’hagis d’anar d’un lloc perquè considera que no et mereixes ser on ets. Alerta, perquè això que dic ho estem veient ara mateix amb Donald Trump als Estats Units: està expulsant del país ciutadans que considera que no són nord-americans. Encara que sigui tirant-se la llei a l’esquena… Quan et tires la llei a l’esquena ja no es pot parlar de democràcia. Podem parlar de violació dels drets humans i també d’una dictadura, tant si el dirigent ha sigut elegit a les urnes com si no. Aquesta obra et fa pensar en tot això. Ressona en la nostra època, et fa pensar en moments d’inflexió històrica preocupants del segle XX. Una història familiar al llarg del temps que parla d’identitat. ¿Té alguna cosa de Mouawad el text de Szpunberg? Apart de ser una odissea com Boscos, potser hi ha alguna frase que ressoni amb Tots ocells, però no hi ha gaires punts de similitud. Ella, com molts dramaturgs, admira Mouawad, però la proposta és diferent. A més, utilitza la música, que és molt important en aquest viatge, on hi ha sons de klezmer i tango, músiques que estan en l’ADN familiar de l’autora. Referent al títol de l’obra, ¿tots estem fugint? Sí, tots fugim d’alguna cosa. Les primeres dues fugues de què parla l’obra són fruit d’una persecució: és gent que fuig per salvar la vida. La tercera, en canvi, en aquesta part final que transcorre a Barcelona, és més metafòrica.

Clara Segura: "Quan et tires la llei a l’esquena ja no es pot parlar de democràcia"

«Aquesta obra et fa pensar en moments d’inflexió històrica preocupants del segle XX»

El més llegit