Una brutal descripció de la guerra

Quan François Truffaut va dir que el cine antibel·licista no existeix es referia al fet que fins i tot les pel·lícules de guerra més horripilants glamuritzen el combat fins a cert punt, perquè l’acte mateix de narrar-lo estimula la connexió de l’espectador; per eliminar el seu atractiu dramàtic, cal desposseir-lo de la història i els personatges. Això és el que Warfare aconsegueix. L’han escrit i dirigit Alex Garland i l’exmarine Ray Mendoza basant-se en un terrible episodi bèl·lic viscut per aquest últim –el 2006, va quedar atrapat amb altres soldats en un apartament a Ramadi, assetjats per Al-Qaida–, i el resultat possiblement sigui la representació més realista i brutal imaginable de la guerra moderna; ens submergeix en el soroll, la sang i el caos del combat amb formidable atenció al detall visual i sonor, evitant els clixés i posant-nos en la pell dels combatents sense definir-los individualment. Només li interessa el seu funcionament com a unitat. Mentrestant, delega en nosaltres tot judici moral. Per això, potser alguns l’acusaran de defensar la guerra, però és francament inimaginable que algú que estigui en el seu seny, després d’haver-la vist, se senti motivat a ingressar a l’exèrcit. La claredat amb què exposa la futilitat d’aquesta missió i dels estralls en els seus participants no deixa lloc per a l’ambigüitat.

El més llegit