Poques coses són més gratificants que una pel·lícula de terror original i amb una personalitat que s’imposi als codis del gènere. Los pecadores és això, i a sobre transmet honestedat i energia. Ambientada a Mississippi en els anys 30, explica la història de dos bessons que tornen al seu poble per muntar un club de blues per a la comunitat negra. Ryan Coogler (Creed. La leyenda de Rocky, Black Panther) parteix d’aquí per crear una pel·lícula magnífica. Los pecadores és molt atractiva pel seu suggerent treball amb els gèneres. Comença, sense pressa, com un melodrama del sud i deriva en una descarada pel·lícula de terror amb el do de revelar-se exòtica pel desvergonyiment i l’humor amb què abraça els tòpics del vampirisme. També per la maduresa i la bellesa amb què Coogler explica els personatges i, a través d’ells, conta la història de la seva comunitat. Sense desenganxar-se del cine de gènere Los pecadores parla de misèria i racisme, però també de les tradicions, les creences i, sobretot, el vincle essencial amb la música. Aquí la pel·lícula es dispara. Fins i tot quan entra en el gènere fantàstic, sosté la idea de la música com a pont entre mons. La barreja de l’energia i els moviments de les cançons i balls (la seqüència que creua èpoques és sublim) amb els del cine de terror és irresistible.