Un professional de serietat llegendària

Quantes voltes i espectaculars girs de guió ha fet la vida del premi nobel Mario Vargas Llosa, mort diumenge passat a Lima als 89 anys, des que el 1962 a la ciutat de Barcelona el premi Biblioteca Breu el va descobrir al món amb La ciudad y los perros i de passada va establir el quilòmetre zero d’una cosa que encara estava forjant-se. Un moviment anomenat molt oportunament i molt comercialment Boom, amb un pare com l’editor Carlos Barral i una mare, l’agent literària Carme Balcells, que trencaria les fronteres de la literatura en castellà al món per fer-se universal. Hi ha una frase de l’uruguaià, caòtic, genial, Juan Carlos Onetti que va definir molt bé el tarannà del peruà. Per a ell, deia, "la literatura era una amant", mentre que en el cas de Vargas Llosa "es tractava més aviat d’una dona que cal atendre quotidianament". El compromís del peruà pel que fa a això, seriós i profundament formal, és el d’un escriptor professional que es documenta fins a l’extenuació en la matèria de la qual vol tractar i no deixa res a l’atzar. Si fins al moment havia imperat el model d’escriptor autodestructiu, alcoholitzat i genialoide, ell suposa un tipus de creador més mesurat i professional, més conforme amb els temps. La seva serietat era llegendària, mai se’l va veure desmelenar-se entre els vermells sofàs de Bocaccio, el centre de l’oci distingit del moment, dels quatre anys, de 1970 a 1974, que va viure amb la seva família a Barcelona. "De vegades deixaves anar una broma i ell no entenia la ironia. Es prenia les coses molt seriosament, però alhora era incapaç de dir una cosa que et pogués molestar", recordava el seu amic Salvador Clotas. El pare odiat El primer moment significatiu en la vida de l’escriptor es produeix als 10 anys quan s’assabenta que el pare al qual creia mort –així l’hi havia dit la seva mare per no revelar-li que s’havien separat– en realitat continuava viu i havia tornat per amargar-li l’existència. El noi havia crescut consentit envoltat de dones i aquest pare dictador i mascle alfa tornarà amb la intenció de convertir-lo en un home a la manera antiga. Marito el va odiar per això. Quan es faci escriptor, el rebuig contra l’home poderós se situarà en el centre de les seves grans novel·les: Conversación en La Catedral, La guerra del fin del mundo o La fiesta del Chivo. El pare odia les vel·leïtats literàries del fill i aquest s’hi aferra, entre moltes altres coses, perquè sabia que la seva vocació com a escriptor el molestaria. Irònicament, als 14 anys aquest pare terrible l’envia a l’acadèmia militar Leoncio Prado de Lima, un ambient opressiu on la lectura de Victor Hugo i Alexandre Dumas funcionarà com una espècie de salvavides. També serà l’humus on creixi La ciudad y los perros, crònica heroica d’aquells temps tremends. Després, com bé va explicar en la deliciosa La tía Julia y el escribidor, als 19 anys es va enamorar de la germana de la dona d’un oncle seu –una divorciada deu anys més gran que ell– , va escandalitzar la família i va marxar a París, centre del món literari en aquell temps, on a la bona burgesa que era Julia Urquidi no li van caure els anells a l’hora de treballar mentre ell, molt convençut del seu talent, es dedicava a escriure. Temps després acabat el matrimoni amb la seva tia, Vargas Llosa es va casar amb la seva cosina germana, Patricia Llosa, mare dels seus tres fills. En aquells anys parisencs Vargas Llosa gastava fama de conqueridor. Un conqueridor passiu perquè solien ser elles les que se li acostaven, com va revelar l’escriptor canari Juancho Armas Marcelo, que el va tractar llavors. La seva vida sentimental ha sigut sempre bastant airejada. Amb moments tan suculents per a la xafarderia com l’afer del cop de puny a García Márquez per haver intentat seduir Patricia (o al revés) i la relació de gairebé vuit anys, amb el paper cuixé pel mig, mantinguda amb Isabel Preysler amb el poc elegant final que tots coneixem. Fins i tot aquells que ignoraven que era un dels grans autors del segle o que hagués guanyat un Nobel el 2010 van saber llavors de la seva existència. París, el lloc on es fa escriptor, potencia també la seva passió per la cultura francesa, una cosa que no oblidarà el 2023, quan entra a formar part de l’Acadèmia francesa sent l’únic escriptor d’expressió no francesa que la integra. Amb Flaubert, el seu autor de capçalera, descobreix la seva vocació realista. Amb Sartre –els seus amics de llavors van arribar a anomenar-lo el sartrecillo–, la faceta d’intel·lectual compromès que serà crucial en el seu articulisme periodístic. Vel·leïtats polítiques La seva posició a l’esquerra política té el seu punt d’inflexió en el cèlebre manifest que firma i pràcticament redacta a Madrid el 1971 a favor del cubà Heberto Padilla, empresonat per Fidel Castro. A partir d’aquell moment, l’autor inicia un important gir ideològic des de l’esquerra que acaba convertint-lo en un líder d’opinió conservador i una bèstia negra per a bona part de l’antigament poderosa esquerra intel·lectual llatinoamericana, arribant fins i tot a fer declaracions tan peregrines com la seva preferència al Brasil per Jair Bolsonaro abans que Lula da Silva, tot i que el primer li semblés un "pallasso". La implicació política de l’autor, nomenat marquès de Vargas Llosa pel rei emèrit, té el seu moment clau en les eleccions de 1988 en el fallit intent de convertir-se en president del Perú, quan va ser derrotat pel populista i més tard autocolpista Fujimori. Hi ha qui diu que la participació de Patricia Llosa en la campanya electoral coberta de joies i pells no va ajudar massa que la població –9 milions de pobres en una població total de 34 milions– se sentís identificada amb el candidat que passant els anys va acabar aliant-se amb el fujimorisme autoritari recolzant la filla del dictador, Keiko Fujimori. Curiosament, aquest neoliberalisme que l’autor cultiva als seus articles i que l’ha conduït a fer furibundes declaracions antinacionalistes davant el problema català –i que el va portar a abandonar el PEN Club Intenacional– o a exaltar la figura d’Isabel Díaz Ayuso, brilla per la seva absència en les seves ficcions. No hi és per descomptat a Conversación en La Catedral –aquesta obra mestra– que indaga en el moment en què es va espatllar el Perú, ni tan sols apareix a les seves novel·les més recents com El sueño del Celta, on mira comprensivament el nacionalisme irlandès o a Tiempos recios, sobre el cop militar a la Guatemala dels anys 50. Queda per publicar la que serà ja la novel·la pòstuma de l’autor, que portarà per títol ¿Un champancito, hermanito?, una obra sobre el vals peruà, escrita entre el seu apartament de Lima, al barri exclusiu de Barranco davant el mar, i el pis del carrer de Flora al Madrid dels Àustria, on atresorava una curiosa col·lecció de figuretes d’hipopòtams que li van regalar els amics.

El més llegit