Charlie Brooker: "És alarmant que els nostres arguments de ‘Black mirror’ es facin realitat"

Ha dit d’aquesta setena temporada que és una espècie de retorn a les arrels. ¿Què fa que connecti amb l’esperit original de Black mirror? ¿El fet que es basi, molt més que la sisena, en tecnologies, gadgets i sistemes? Crec que sí. La sisena temporada va començar com una cosa gairebé paral·lela a Black mirror, una mena de sèrie germana. El seu títol havia de ser Red mirror [etiqueta que es va utilitzar per a l’episodi Demonio 79] i havia de lidiar més amb el terror sobrenatural. Vam acabar fent algunes coses noves, cosa que em va aclarir i em va estimular, però potser va resultar confús per a alguns espectadors. ¿Com ha evolucionat el seu mètode per crear històries? ¿Continua llegint les notícies a la recerca d’algun detall per retorçar només lleugerament per donar forma a un argument inquietant? Ara mateix, intento evitar les notícies. Són massa terrorífiques i depriments. El procés és ben curiós... Òbviament, m’adono de tot el que està passant al món, en la societat. També soc un geek de la tecnologia i miro d’estar al dia dels avenços. D’una banda hi ha aquesta consciència de l’actualitat. D’altra banda, hi ha les meves preocupacions íntimes, idees que m’interessen o em passen pel cap i que acaben fusionant-se amb alguna tecnologia emergent. ¿Quines van ser les inspiracions per a Eulogy, per exemple? Em sembla del millor que hagi sortit de Black mirror. En aquesta temporada hi ha dos episodis, Eulogy i Hotel Reverie, que se’m van acudir després d’haver vist The Beatles: Get back, la sèrie documental de Peter Jackson sobre la gravació de Let it be. En aquesta s’utilitzava la tecnologia per fer tornar el passat a la vida. Això se’m va instal·lar al cap d’alguna manera i, dos mesos després, estava parlant amb el meu equip sobre possibles històries en quès la tecnologia complia aquesta funció. En aquesta temporada s’ha atrevit per primera vegada a fer una seqüela [de l’episodi USS Callister]. ¿Com diria que va aprendre a deixar de preocupar-se i estimar la seqüelitis? [Riu]. Mai aprendré a deixar de preocupar-me. Això de donar una continuació a USS Callister ho teníem al cap des de fa molt temps, gairebé des que vam fer el primer. El final d’aquest capítol propiciava la idea de seguir i tornar a estar de nou amb aquests personatges. Després van venir la pandèmia, la vaga dels guionistes... Hi va haver un moment en què havia de ser una minisèrie, però mirar d’alinear les agendes de tothom [actors com Jesse Plemons i Cristin Milioti no van precisament justos de feina] era un malson. La branca romàntica de Black mirror, que també existeix, ha inspirat últimament tota mena d’històries. Sempre és gratificant que la sèrie inspiri algú a fer alguna cosa. Bé, llevat que la idea sigui: "Farem això però millor» [riu]. Nosaltres mateixos no seríem aquí sense La dimensió desconeguda, o Tales of the unexpected, o les sèries rares britàniques que vaig consumir de petit durant els 80. Això de fer històries romàntiques, al principi, em feia una mica de por, perquè les dues primeres temporades eren amargues i depriments fora de mida. Quan vam saltar a Netflix [des de Channel 4, amb la tercera temporada], em vaig dir a mi mateix que si seguia per aquest camí em tornaria boig. El primer episodi que vaig escriure per a la plataforma va ser San Junipero. M’inquietava una mica treballar amb un to tan diferent, apostar per l’idil·li sincer. Però va funcionar bé. Fa uns anys The Guardian va classificar els episodis de menys a més visionari, i molts d’ells havien encertat de ple. El número u era El momento Waldo, per haver-se avançat, segons el diari, a l’elecció de Boris Johnson com a primer ministre britànic. És alarmant que els nostres arguments es facin realitat, sobretot un com El momento Waldo. No crec que l’episodi acabés de quedar-me bé, però crec que realment es va avançar al que estava a punt de passar. En l’episodi Ahora mismo vuelvo, el personatge de Hayley Atwell adquiria una versió d’intel·ligència artificial del seu finat nòvio Ash [Domhnall Gleeson], i alguna cosa així ara és fàcil d’aconseguir amb els xatbots que imiten veus de morts [els anomenats griefbots o bots del dol]. Quan veiem una cosa estranya que està lligada a la tecnologia, de seguida diem: "Això és molt Black mirror». ¿Està orgullós que una creació seva formi part del vocabulari del dia a dia? ¡És tan estrany per a mi! És surrealista. Escric els episodis a casa. El nucli creatiu de la sèrie és, en realitat, molt reduït. Per això em xoca que alguna cosa així continuï passant. Que la sèrie s’hagi convertit en gairebé un modisme és... estranyíssim. És publicitat gratuïta i, alhora, és terrorífic, perquè si la gent diu cada vegada més "això és molt Black mirror», significa que cada vegada passen més coses tecnològiques pertorbadores. Tots aquests vídeos fets amb IA que estan omplint les nostres pantalles... Això és molt Black mirror.

El més llegit