El triomf de les sèries distòpiques

Si hi ha un codi narratiu prevalent en les sèries importants de retorn aquest mes d’abril és el de la persistent distopia, o el dibuix de futurs incerts en què lidiem amb epidèmies devastadores, fenòmens climàtics extrems, governs totalitaris o tecnologies que ens roben la feina i la salut mental. ¿Hem dit futurs? Amb cada nova entrega, El conte de la serventa (Max, 8 d’abril, i ja serà l’última), Black mirror (Netflix, 10 d’abril) i The last of us (Max, 14 d’abril) tan sols fan un pas més camí del documental dramatitzat. ¿Per què ens agrada viatjar a mons distòpics, fins i tot quan ja vivim en un d’ells? "Crec que hi ha un component morbós en el fet d’imaginar societats futures que alimentin els nostres pitjors presagis i, alhora, reconfortar-nos en el fet que, realment, no estem tan malament. O almenys encara no", assenyala el crític cultural David Saavedra (El País). Però cada vegada estem arribant més de pressa a les pitjors profecies. Per a alguns, la distopia no representa tant dissuasió com il·luminació. "Molts personatges de ficció estan servint d’inspiració als personatges reals", apunta Saavedra. "En el de [la política irreverent] Vivienne Rook, interpretada per Emma Thompson a Years & years, hi veig molts dels actuals líders populistes d’extrema dreta, començant per Isabel Díaz Ayuso". Miralls negres En el seu inici, la primavera del 2017, El conte de la serventa va ser llegida per molts com una versió portada al límit de la guerra trumpista contra les dones, de l’intent del nou Govern per mirar de retallar-los les llibertats sexuals i reproductives. La seva sisena i última temporada no arriba en un moment gaire més bo, amb Trump de nou a la Casa Blanca i l’anunciat tancament de l’emblemàtica clínica de Planned Parenthood a Manhattan (en principi, per problemes econòmics) com a símbol del moment. Tecnologia Black mirror, una creació genial de Charlie Brooker, és abans que res una col·lecció de paràboles capaces de fer-nos repensar la dependència que tenim de la tecnologia. Paradoxalment, gairebé també sembla una font d’inspiració. El 2018, la Xina es va animar a portar a la pràctica un sistema de crèdit social sobre el qual feia unes quantes dècades que teoritzava i que no era tan diferent del que s’havia vist a Caída en picado. Un any després, Samsung patentava unes lents de contacte capaces de gravar vídeo, cosa que facilitaria l’etern i inquietant retorn al passat de Tu historia completa. La seva visió dels videojocs ha basculat entre el positivisme sexual de Striking vipers i l’agonia existencial de Playtesting, en què una tecnologia de realitat augmentada espantava el protagonista amb els seus propis records. "No entenc gaire bé que es posi tantes vegades la mira en el perill de la immersió", diu el periodista especialitzat en videojocs Diego Rubio (Rockdelux). "Avui dia, els videojocs es mesuren en funció del seu poder d’immersió. El bucle de vídeos passiu que domina TikTok em sembla molt més perillós. Un videojoc et pot aïllar del món real, però sempre requerirà una mica d’acció per la teva banda i que el cervell et generi informació, i no només que la rebi". Més d’un fan del videojoc The last of us 2, en què es basa la nova temporada de l’adaptació televisiva, anhela una versió oficial en realitat virtual. És a dir, no només volem acostar-nos a mons distòpics, sinó també habitar-los en la mesura del possible. En el seu assaig acabat de publicar El millor dels mons impossibles (Anagrama), el polifacètic escriptor Gabriel Ventura explora el fenomen del reality shifting: una pràctica popularitzada durant la pandèmia que consisteix a desplaçar la consciència a realitats alternatives o regnes a través de diverses tècniques, entre elles la meditació i la visualització. Una oportunitat per congeniar amb personatges i entorns favorits, entre ells, per exemple, la postapocalipsi de The last of us, provocada pel mateix fong, el cordíceps , que converteix en zombis les formigues. ¿De quina manera explicaria Ventura que la gent vulgui viure dins d’una versió exagerada del que ja vam viure i vam patir durant la pandèmia de la covid-19? "¿Per què el príncep Hamlet decideix orquestrar una obra de teatre que recreï la mort del seu pare?", ens contesta. "Per entendre el que va passar, per descobrir la veritat. O, més que per descobrir-la, per articular-la. Suposo que necessitem tornar a aquell moment d’incertesa per mirar de posar-li un nom, per tornar a experimentar aquell dolor, però aquesta vegada mitjançant la ficció. Hamlet va intentar aclarir la seva situació a través del teatre, i ara d’altres ho volen fer mitjançant la realitat virtual. Els mitjans i la posada en escena són diferents, però el desig de fet és el mateix: repetir la catàstrofe per entendre-la". Sortir-ne victoriosos Aquesta fuga en massa de la realitat pot semblar un acte de renúncia al món, o "un fracàs col·lectiu, una onada irreversible de melancolia", com ens apunta Ventura. Però el poeta de Granollers pensa que rere les promeses d’evasió "es pot intuir el mateix afany de rebel·lió dels personatges de Philip K. Dick, una voluntat de transformar la societat en un lloc millor, encara que sembli impossible i, en última instància, ho sigui". És a dir, potser consumim ficcions distòpiques a tall d’entrenament, en l’intent de preparar-nos per a coses encara pitjors i mirar de sortir-ne victoriosos.

El triomf de les sèries distòpiques

‘El conte de la serventa’, ‘Black mirror’ i ‘The last of us’ són fenòmens televisius que a l’abril tornen a la pantalla. Crítics i escriptors expliquen les raons del seu èxit.

El més llegit