Vicente Todolí , curador d’art (i citricultor): "El jardí de cítrics em va salvar"

Va saber què era el poder en el món de l’art al dirigir les col·leccions de la Tate Modern de Londres, però la felicitat va arribar amb la creació d’un fabulós jardí de cítrics –500 espècies– a Palmera (Safor), la terra on va créixer. Vicente Todolí no només hi connecta art i botànica, com va fer Cosme de Mèdici a la Villa di Castello, al segle XVI. També preserva el paisatge agrari enfront de l’especulació immobiliària. La Todolí Citrus Foundation és el seu llegat, diu. Ho explica al llibre Quisiera crear un jardín (y verlo crecer). Va fugir de Palmera i hi ha tornat. Era un poble petit i de jovenet el que volia era intoxicar-me de metròpolis. Vaig aconseguir una beca per estudiar art a Nova York i, quan tornava a casa, de visita, no volia que les branques em freguessin el vestit. Em sentia de vidre. Fins i tot vaig tenir una crisi. Un terapeuta li va dir que les imatges s’havien "apoderat» de vostè. Tots els meus sentits s’havien concentrat en la vista. M’havia convertit en un ull. Era un home escàner. "Ves-te’n a la muntanya i camina fins a esgotar-te –em va dir el terapeuta–. Agafa una pedra i no la deixis anar fins que no en percebis la corporeïtat». És estrany, sent fill i net de citricultors i havent crescut entre escocells. Quan tenia 5 anys ja estava obsessionat amb la lectura. Sota els tarongers, m’imaginava mons o encenia focs amb llumins. Després es va despertar la passió pel cine i l’art. Tot imatges. El meu primer viatge va ser a la Biennal de Venècia, amb una motxilla petita. Només m’interessava saber. Vaig deixar dues feines i me’n vaig anar a l’aventura. Doncs va arribar lluny. A la Tate Modern l’anomenaven el Maverick espanyol. Es van adonar que aportava una visió diferent. Però l’experiència va acabar sent una guerra: jo estava acostumat a fer el que em donava la gana, i allà tot eren reunions, dinars i discursos, que no m’agraden gens perquè soc molt tímid. El dia més feliç va ser quan em vaig acomiadar de la Tate. Altra gent matarien per aquest lloc. El meu objectiu sempre ha sigut el coneixement. Si m’apassiona una cosa, el meu interès s’estén a 360 graus. Si no, res de res. De petit no vaig poder seguir mai una classe sencera –després em vaig assabentar que tinc dèficit d’atenció–, però si estava tot sol, investigava. La mare deia: "Aquest xiquet no està bé del cap». M’asseia en una cadira recolzada sobre una sola pota i així, en equilibri inestable, em podia concentrar. ¿Una metàfora de la seva vida? [Riu] Crec que donem el millor de nosaltres quan pensem que podem fer alguna cosa però no sabem com. Quan ho saps, ja no té interès. Em motiva la dificultat (solia llegir el final dels llibres per disfrutar del procés). ¿El preu de tot això és la soledat? He vist que estat tota la vida creant un jardí de soledat. Si tens por de la soledat, no faràs mai el que vols. Soc insegur i segur alhora: un covard valent. Quan em van oferir dirigir la Fundació Serralves de Porto no podia dormir, però al final dius: "Fes el que puguis i, si surt bé, de puta mare». Només tinc equilibri quan faig la migdiada. El gran desequilibri va venir amb un diagnòstic. ¿El seu jardí és el revulsiu? L’agost del 2013 em van detectar un mieloma múltiple, que inclou leucèmia: es menja els ossos i afecta el ronyó. La doctora no tornava fins a finals de setembre i vaig estar un mes i mig sense saber si viuria o moriria. ¿Sap què em va ajudar? Ja tenia plantades 350 varietats de cítrics a Palmera i vaig pensar: "El jardí em sobreviurà». Segueix viu. I la seva col·lecció no té rival. El càncer no s’ha manifestat. Segueixo tractament i estic en un programa d’assajos clínics. El jardí de cítrics em va salvar. La meva memòria anterior i futura hi són, en aquest jardí. Com diria Mircea Eliade, és un "axis mundi» [eix del món] "in hortus conclusus» [en jardí emmurallat]. He creat un món que ja era món des de temps antics. A la fi li funcionen tots els sentits. Tots els sentits i tots els interessos, perquè també fem cine i poesia. Ho connectem tot a artistes i xefs. ¿La sensació és equiparable a construir una col·lecció d’art? Sí. Construir una col·lecció és com una teranyina: traces unes línies i vas veient les ramificacions. A Palmera primer hi vaig veure la urgència de comprar terres per mirar de parar un projecte urbanístic, i al final una cosa va anar portant a una altra: a la idea de l’aigua, a la dels ocells cantaires, a la de la investigació i recerca de varietats. Ja veig que no hi ha res que el motivi tant. No tinc fills. És el meu llegat. Però també m’apassionen els volcans, que tenen un nucli d’energia inesgotable, i la moto de muntanya, per tirar per camins secundaris i culs-de-sac que de vegades t’acaben obligant a girar cua però que també t’ensenyen coses. Diria que soc un rondaire.

El més llegit