‘Horses,’ el disc de Patti Smith que va obrir l’era punk

Patti Smith (Chicago, 1946) va publicar Horses, el seu primer elapé, el novembre de 1975, i l’octubre i el novembre del 2025 farà una gira de celebració del 50è aniversari de l’àlbum. L’única data espanyola del tour és el 8 d’octubre al Teatro Real de Madrid. Les entrades van volar en un tres i no res. Normal, és un disc sagrat de la història del rock-and-roll. El Carnegie Hall de Nova York acull avui el concert benèfic People have the power, en el qual Chrissie Hynde, Kim Gordon, Susanna Hoffs, Angel Olsen, Michael Stipe, Jim Jarmusch, el Kronos Quartet, Matt Berninger de The National i un llarg etcètera d’artistes festejaran la trajectòria de Patti Smith. Les crítiques de Horses van ser entusiastes gairebé en bloc tant als Estats Units com a Anglaterra. Steve Lake, al setmanari britànic Melody Maker, va ser un dels comptats dissidents. "De cap manera l’amateurisme intencionat i afectat de Horses pot ser bon rock-and-roll –va escriure Lake–. Horses és simplement dolent". Retinguin-ne la paraula clau: amateurisme. En un camp semàntic pròxim, però amb significat positiu, Lester Bangs es va rendir a la revista nord-americana Creem a la "urgència crua" i el "primitivisme general" d’un elapé que havia aconseguit "el millor so de banda de garatge dels 70", mentre ressaltava la "força emocional" de la música i les paraules de Patti Smith. A la capçalera novaiorquesa The Village Voice, Robert Christgau va remarcar la "fúria minimalista" del grup i la "dimensió revolucionària" de la manera de cantar de Smith. Resignificació rockera Tot aquest vocabulari apunta en una direcció: punk. Si el terme no apareix a cap crítica de Horses, és perquè encara no havia completat el seu procés de resignificació i molt menys s’havia convertit en una etiqueta musical. Un punk era un delinqüent d’estar per casa, un esbirro, un rebuig juvenil; un pres del qual era fàcil abusar sexualment en l’argot carcerari. Creem havia utilitzat el vocable per referir-se a les bandes de garatge nord-americanes dels 60. El recopilatori Nuggets (1972), influent exhumació de cançons d’algunes d’aquestes bandes oblidades, també l’havia utilitzat en les notes de contraportada. No és casualitat que el compilador de Nuggets fos Lenny Kaye, guitarrista de Smith. La publicació Punk, apareguda a Nova York el desembre de 1975, va culminar l’apropiació rockera d’una paraula despectiva. Punk va ser l’altaveu imprès del que estava passant al club novaiorquès CBGB. Bàsicament: des d’allà van començar Television, Ramones, Talking Heads, Blondie, etcètera, el seu assalt a la ciutadella daurada del rock dels 70. Smith va actuar durant dos mesos al CBGB el 1975, quatre nits per setmana. Després de veure-la a l’antre del 315 de Bowery, el llegendari executiu de la indústria discogràfica Clive Davis la va fitxar per a Arista, el seu nou segell. Smith va ser la primera de l’escena a publicar un elapé. Cinc mesos abans que Ramones, el debut dels quals encunyaria el motllo prototípic del punk: velocitat, terrabastall i negativitat. Encara no està clar si la formidable fórmula ramoniana venia de les cavernes o d’un planeta més avançat. L’eixerit Malcolm McLaren Malcolm McLaren va passar la meitat de 1975 a Nova York. No només va clavar l’últim clau al taüt dels New York Dolls al fer-los actuar vestits de làtex vermell i amb una bandera comunista darrere. També es va quedar amb la copla. I de tornada a Londres la va aplicar als Sex Pistols a la seva escandalosa manera. Els Sex Pistols van oferir el seu primer concert el 6 de novembre de 1975 al St. Martins Art College. Va ser prou cridaner per fer que el cantant del grup principal de la vetllada, Bazuca Joe, deixés ipso facto la banda i es transformés en Adam Ant. També Joe Strummer va sentir després de veure els Pistols en una altra actuació que el pub rock que feia amb els 101ers havia caducat i va posar rumb a The Clash. A cada bolo originaven els Pistols un grup, per dir-ho així. Havia nascut el punk britànic, que arribaria al seu zenit el 1977. Abans que res, poeta El productor de Horses va ser John Cale, exmembre de The Velvet Underground i productor del llavors inèdit The modern lovers de Jonathan Richman i companyia, pedra de Rosetta de tota aquesta història. Credencials immillorables. No obstant, Smith i Cale se les van tenir. Cale volia un so més sofisticat; Smith es va mantenir ferma en l’exigència d’un so bàsic i va guanyar. Smith era abans que res poeta, amb obra publicada i experiència en recitals, i volia que la música estigués al servei de la seva torrencial poesia. En va aconseguir una simbiosi extraordinària. El primer vers del disc és "Jesus died for somebody’s sins, but not mine" (Jesús va morir pels pecats d’algú, però no els meus), de Gloria. A aquesta immortal declaració de llibertat individual la segueixen cançons sobre el desig (la mateixa Gloria); el suïcidi d’una dona i la desolació que deixa viva (Redondo Beach); l’amor còsmic de Smith per la seva germana petita quan era un nadó (Kimberly); o una violació homosexual seguida d’un assassinat (Land), amb la devastadora imatge dels cavalls que acudeixen a patolls a la ment del noi violat. Les cites de Gloria a Gloria (Van Morrison), de la qual al cap i a la fi és una versió, per dir alguna cosa, i de Land a Land of a thousand dances (Chris Kenner), exaltació nonsense del ball que encaixa de meravella en el número de Smith a manera de fugida del drama, indiquen que se sent part de la tradició de la música popular moderna. Elegy inclou un vers de Jimi Hendrix. Com a recuperació de l’energia i el desafiament perduts del rock-and-roll, el punk va ser revivalista. Tot i que per expressar ruptura necessités versos com "No Elvis, Beatles or The Rolling Stones / In 1977" (Ni Elvis, ni Beatles ni els Rolling Stones / el 1977; 1977, The Clash). Smith, per contra, idolatrava els Stones, Bob Dylan, Jim Morrison i Lou Reed, com idolatrava en l’àmbit literari Arthur Rimbaud i la generació beat. Fotografia dinamitera Tornem a Gloria i Redondo Beach. Que estiguin cantades per una dona convida a interpretar-les en clau lèsbica. El factor queer de l’elapé, també present a Land, té el seu reflex a la portada, un retrat de Smith obra del seu amic el fotògraf Robert Mapplethorpe. Tant podria ser una bibliotecària bohèmia que una berganta altiva, les dues andrògines. La imatge va ser concebuda com un homenatge a Rimbaud. És una fotografia que va dinamitar la representació habitual de la dona en el rock-and-roll. Poc després de la publicació de Horses, amb l’esclat punk, les dones van irrompre a totes les parcel·les de la música com mai abans. Siouxsie Sioux, The Slits, PJ Harvey o Courtney Love són algunes de les artistes que han expressat la influència capital que Horses va exercir en elles, igual que a Michael Stipe o Morrissey.

‘Horses,’ el disc de Patti Smith que va obrir l’era punk

L’artista farà una gira de celebració del mig segle del seu primer elapé, extraordinària simbiosi entre poesia i rock-and-roll que va reformular el paper de la dona en la música popular moderna.

El més llegit