Martín Gaite, davant la mort de la seva mare i la seva filla

Carmen Martín Gaite (Salamanca, 1925 – Madrid, 2000) va tenir un tracte assidu amb els seus morts, del qual deixa rastre en la seva obra: superada la mitjana edat, els tenia més presents que als vius. Als 53 anys va afrontar el que aleshores li semblava inconcebible: la mort de la seva mare, María Gaite Veloso, de la qual mai es va saber la causa exacta, dos mesos després d’haver enterrat el seu pare. Mentre que la pèrdua d’ell sí que va saber anticipar-la, ja que estava malalt del cor, la inesperada mort de la seva mare ("va decidir morir-se") la va deixar fora de combat. María Gaite l’havia ensenyat a cosir quan era petita i a afrontar, amb el mateix esperit conscienciós, l’escriptura. "Començar a explicar és com començar a cosir: és fer una puntada rere l’altra, siguin brodats o records", relatava a El cuento de nunca acabar Martín Gaite, a qui li agradava recordar que text i teixit tenien la mateixa arrel, una idea sobre la qual últimament han abundat escriptores, com Irene Vallejo. Àvida lectora de novel·les d’aventures (Verne, Salgari i Dumas), la mare també li va contagiar l’afició per la literatura. I sobretot la va estimar: "La meva mare, una de les persones més sàvies que he conegut i sens dubte la que més em va estimar en aquest món i va endevinar el que em passava, tot i que jo no l’hi expliqués, només de sentir-me la veu o veure’m la cara quan l’anava a visitar", la va homenatjar amb Retahíla con nieve en Nueva York. D’ara endavant i per sempre, la seva pròpia mare, en paraules del filòsof francès Roland Barthes, a Carmen Martín Gaite encara li quedava per encaixar, òrfena, el gran cop de la seva vida: la mort de la seva filla, Marta Sánchez Martín, amb només 28 anys, una de les primeres víctimes de la sida el 1985, en plena movida madrilenya. Tot i que ja havia perdut un primer fill, Miguel, que va morir de meningitis amb només vuit mesos, Martín Gaite mai es va recuperar d’aquesta segona pèrdua. Va haver d’aprendre a conviure amb el dolor, que va tenir com a primer fruit literari una meditació, El otoño de Poughkeepsie, impregnat de Marta, però sense atrevir-se a citar-la pel seu nom. Coincidint amb el centenari del naixement de Carmen Martín Gaite, l’editorial Siruela ha publicat De hija a madre, de madre a hija, un llibre que reuneix aquest relat íntim, juntament amb De su ventana a la mía, un altre text poc conegut i també marcat pel vincle amb la seva mare. Perquè Martín Gaite, durant massa anys madame Ferlosio, tot i que la seva vasta producció i talent no van trigar a imposar-se per si mateixos, sí que es va reivindicar com a mare i filla. "Sempre hi pot haver alguna cosa pitjor, i el pitjor de tot és perdre el cap, no viure cada tram de la vida, fins als més espantosos, amb la ment serena i la mirada alerta, intentant apreciar el que es té, el poc o molt que ens queda", ja havia après Carmen Martín Gaite després de la mort prematura de Marta. Va escriure El otoño de Poughkeepsie en un quadern que, de fet, li havia regalat a la seva filla, filòloga anglesa i traductora de Kipling, Truman Capote i Patricia Highsmith, a més de col·laboradora de l’editorial Nostromo. I consumidora d’heroïna en aquell Madrid enfebrat dels vuitanta, com el seu nòvio Carlos, un dels fills del psiquiatre Carlos Castilla del Pino, que va morir un any després: van morir de manera prematura quatre dels seus sis germans, ja que l’heroïna també es va acarnissar amb els cadells de la intel·lectualitat de l’època. Educada a casa en la infància, com Martín Gaite però en un temps i un lloc molt més complex que el que va viure ella com a filla d’un notari a la Salamanca dels anys 30, a Marta se li permetia pintar els passadissos de casa per explorar la seva creativitat. "No et vaig fer celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, perquè fossis lliure i sobirana artífex de tu mateixa, d’acord amb el teu designi", és la cita que Martín Gaite va triar per a Caperucita en Manhattan, al·legoria moderna sobre les noies que s’extravien. Literatura com a refugi Marta Sánchez Martín mai va arribar a estrenar el quadern que la seva mare va comprar per a ella durant la seva estada com a professora visitant a Chicago. Va escriure-hi la familiar etiqueta Cuaderno de todo i poc després es va posar malalta. Martín Gaite el va utilitzar per escriure El otoño de Poughkeepsie: mare i filla dialogaven a través dels quaderns. Ja el desembre de 1961, una Marta Sánchez Martín de cinc anys va estampar al quadern de la seva mare amb lletra infantil: "Calila Martín Gaite. Cuaderno de todo". Un apel·latiu, el de Calila, que va acabar fent seu l’escriptora. Deu dies després de la mort de la seva mare, Carmen Martín Gaite va rebre el Premi Nacional de Narrativa per El cuarto de atrás, la novel·la preferida d’ella. També s’aferraria al record de la seva filla Marta, a la seva obra i als seus somnis: "Per a l’ànima que ella va deixar de guàrdia permanent, com un llumet encès a casa meva, al meu cos i en el nom pel qual m’anomenava", va escriure en la dedicatòria de Nubosidad variable el 1992, la seva segona novel·la, escrita després de l’aturada creativa en què la va sumir la seva mort. Sola com mai, l’autora es va refugiar en la literatura.

Martín Gaite, davant la mort de la seva mare i la seva filla

L’editorial Siruela aprofita el centenari del naixement de l’escriptora per publicar dos relats fins ara poc coneguts amb els quals la de Salamanca va exorcitzar la pèrdua de les dues dones més importants de la seva vida i que van marcar, entre d’altres, la seva carrera professional.

El més llegit