Twiggy, la icona que va desafiar els cànons femenins

Amb dos ulls com dos sols emmarcats en unes pestanyes de nina mida XXL, un rostre pueril regat de pigues i un tallat de cabells curts n’hi va haver prou perquè el Daily Express coronés Twiggy com "la cara del Regne Unit" el 1966, l’any que una completa desconeguda d’orígens humils, la petita de tres germanes d’una família working class, es va convertir contra tot pronòstic en la model estrella del Swinging London. La seva història, la més coneguda i també la que menys (una mare bipolar, el seu primer i molt possessiu nòvio, un matrimoni destrossat per l’alcohol, una sinistra trobada amb Phil Spector que va acabar amb trets), s’explica per primera vegada i amb tota mena de detalls en el documental Twiggy, que està dirigit per Sadie Frost i que ahir va inaugurar el festival de documentals de moda Moritz Feed Dog. Twiggy està a Barcelona de visita per presentar-lo i se sent "contenta", confessa, "com una turista més" a la ciutat. "Ahir a la nit vam anar a un tablao a la Rambla i vaig al·lucinar amb la bailaora de flamenc i el que feia amb les mans. ¡Mai havia vist ningú ballar amb tanta passió, com si estigués enfadada! Em va encantar", explica entusiasmada, sense aires d’estrella malgrat la icona que continua sent. Frost corrobora aquesta proximitat: "L’èxit i la fama solen canviar la gent, però ella continua sent generosa, amable, molt senzilla i humil, malgrat ser talentosa i poderosa. Per això volia fer el documental, perquè quan tens cert nivell de fama la gent té curiositat per la teva vida íntima i és delicat explicar bé la teva història", explica Frost, que fa tres anys va dirigir un altre formidable documental sobre Mary Quant. Igual que Twiggy, Frost, també actriu i empresària de moda, està acostumada a haver de lidiar amb l’interès que senten els tabloides per la seva vida privada pels seus matrimonis amb Gary Kemp, exmembre de Spandau Ballet, i Jude Law. Objecte de misogínia "Twiggy era una dona jove i bonica i aquesta combinació sol ser objecte de misogínia. El documental reflecteix com els homes intentaven oprimir les dones i la dificultat de tenir una carrera exitosa, perquè ells només parlaven de la teva aparença, tot i que acabessis de guanyar un Globus d’Or. Volia mostrar això, perquè moltes dones d’avui no entenen com havien de ser les dones de llavors. A més de bonica, Twiggy era i és moltes coses més", apunta. El fenomen Twiggy va ser una cosa semblant als Beatles i la minifaldilla en els 60: la viva imatge del terratrèmol juvenil de l’època, el xarampió de rebel·lia que va contagiar primer Anglaterra i després Europa i els EUA. Amb la particularitat que ella tenia només 15 anys quan va ser descoberta, era massa baixeta per ser model i la seva primesa i androgínia no encaixaven en els cànons de l’època. ¿On eren les seves corbes?, es preguntaven estranyats els analistes masculins de l’època. "Em preguntaven pels meus pits. Un reporter em va preguntar un cop si el pit estava in o out. Jo li vaig contestar que mai havia estat gaire out", recorda l’exmodel entre rialles. El documental repassa altres moments incòmodes, situacions que avui només es podrien qualificar de sexistes, com quan, acabada de desembarcar a Nova York en plena febre de la British Invasion, Woody Allen li va preguntar en una entrevista televisada pels seus filòsofs favorits. "És increïble que fos tan cruel. Jo tenia 17anys i era molt poc sofisticada. Em feia vergonya fer aquesta entrevista en públic. Em vaig sentir molt avergonyida. Esperava que em preguntés: ‘¿D’on ve el teu nom? ¿Què menges? ¿Què opines de Nova York?’, el que és habitual. Quan em va preguntar pel meu filòsof favorit, vaig pensar: ‘¡Déu meu, quina vergonya!’. No en coneixia cap. Va ser horrible. Vaig entrar en pànic. Quan ho veig ara, només penso: ‘¡Que cruel!’". "¿Puc ser model?" Twiggy confessa que mai hauria tingut el valor d’anar a una agència i preguntar: "¿Puc ser model?". "No m’assemblava a les models de llavors. Em veia molt diferent. Vaig ser la més coneguda en aquella època per provenir d’una família de classe treballadora. Però això mai em va importar, perquè vaig tenir una infància molt feliç, el meu pare era la meva roca i, com que era la més petita, era la mimada", explica. "Era massa petita, massa prima. No podies ser model sense arribar almenys a 1,73 m. Jo mesurava 1,68 m. Així que, quan em vaig fer famosa, van començar a contractar noies més petites. Però avui la majoria continuen sent molt altes". Frost coincideix que ser diferent i destacar és molt més difícil avui. "Abans hi havia una mica més d’espai per ser diferent", opina. Tampoc és gaire optimista sobre la possibilitat que sorgeixi una altra Twiggy o una altra Kate Moss, l’última vegada que una model amb accent cockney es va convertir en una superestrella mundial. "El més curiós és que molta gent de la generació dels 90 que va triomfar, models, actors, estilistes, músics, sí que tenien orígens humils, com Twiggy. Avui ocupen el seu lloc la seva generació de fills, nascuts entre el 1996 i el 2005, els anomenats nepo babies, que em sembla una expressió horrible. Seria interessant preguntar a algunes agències de models: ¿quines classes socials representen les persones dels seus catàlegs? Diuen que el sistema de classes ha canviat a Anglaterra, però en realitat continua sent bastant fort".

Twiggy, la icona que va desafiar els cànons femenins

"És increïble que Woody Allen fos tan cruel amb mi", diu la llegenda dels Swinging Sixties, protagonista de la cinta que ahir va inaugurar el festival de documentals de moda Moritz Feed Dog.

El més llegit