¿Què creuen que fa diferent i especial La tierra negra?

Sergi López: És una pel·lícula única, no només per la forma en què està narrada, sinó també per la història, els personatges i aquest misteri, aquesta espècie d’enigma que envolta tota la trama. Aquesta atmosfera peculiar fa que les persones també adoptin una altra manera de percebre la pel·lícula. Està clar que aquest director transmet una cosa molt primigènia i original, una cosa autènticament seva. No busca ser diferent; simplement és diferent. En una època en què tot sembla cada vegada més ajustat a formats, amb límits sobre què es pot o no es pot dir, i amb un ritme narratiu establert al qual ja estem acostumats, ell trenca amb tot això. És un miracle.

Laia Marull: És que això és el que busquem nosaltres, els actors. Som instruments, sí, però dins de l’univers d’una altra persona nosaltres també aportem creativitat, i deixem un petit rastre de nosaltres mateixos en aquest procés mateix.

Quan els va arribar un guió tan particular com aquest, ¿en què van pensar?

S. L.: A mi em va enganxar i vaig decidir conèixer el director que hi havia darrere. Tothom em parlava d’ell: "¿Alberto Morais? És un tio interessant, ja ho veuràs». I em vaig adonar, al conèixer-lo, que t’aporta molt. Sí, utilitza una claqueta, un micròfon i una càmera com qualsevol altre director, però perceps que l’univers que et presenta és una cosa seva, autèntica i honesta. Encara que pugui semblar dispers o caòtic té una claredat sorprenent a l’hora de transmetre.

L. M.: Entrar en aquest univers, que va més enllà del realisme o del que és convencional, requereix esforç, un procés que no sempre és immediat. I quan vaig conèixer l’Alberto vaig saber que podia confiar en ell com a artista. T’has d’anar traient i desposseint de tot per deixar l’essència del personatge.

Hi ha moltes pel·lícules en l’actual cine espanyol rodades al camp, però amb intencions que difereixen de les de La tierra negra.

–S. L.: El món rural, en aquest cas, és un paisatge que serveix més com a símbol que com un context literal. No es tracta d’assenyalar la violència en l’àmbit rural com un fenomen particular, sinó de reflectir una violència latent i estructural que és present a les nostres ciutats i societats.

L.M.: Encara que l’escenari rural pot fer aquesta tensió més evident, la pel·lícula realment parla de problemàtiques socials més universals, com per exemple la por del foraster o les dinàmiques d’exclusió que es manifesten a tot arreu. El que és interessant és com planteja que la salvació de l’ésser humà es troba en la connexió amb els altres, en el reconeixement mutu i en la recerca d’humanitat. És un missatge profundament moral i esperançador, més que simplement social.

I després hi ha aquest component místic de la història, que a alguns espectadors podria arribar a descol·locar.

–S. L.: És una pel·lícula que té una cosa mística però sense un sol efecte especial. Fa l’efecte de veure una cosa màgica, que s’endinsa en el fantàstic, però ho aconsegueix només a través de mirades i sons, la qual cosa la fa única.

L. M.: No parlem d’una màgia tipus Superman, sinó d’una cosa més humana. El que és fascinant és que cada persona pot percebre aquesta energia, que jo entenc com una canalització no mística però sí profundament emocional i autèntica; una cosa que tots tenim en certa mesura, però que potser no explotem del tot.

n