Retrat de la migració andalusa

Belén Funes va debutar el 2019 amb La hija de un ladrón, protagonitzada per Greta i Eduard Fernández. I en aquests cinc anys va realitzar episodis de la sèrie La ruta (2022). ¿És un lapse entre pel·lícula i pel·lícula assumit com a tal o li ha costat aixecar la producció del seu segon film? "El procés d’escriptura de guió va ser molt complex, ens va costar trobar la manera d’explicar el que volia. I a nivell empresarial també va ser laboriós d’aixecar". Es tracta d’una coproducció amb Xile, ja que una de les seves dues protagonistes, una dona xilena que treballa a Barcelona com a taxista, està encarnada per Antonia Zegers, una de les actrius més importants d’aquesta cinematografia. "Jo volia l’Antonia per al paper", remarca Funes. La trama principal del seu anterior llarg gira entorn de les relacions entre una jove i el seu pare, tot just sortit de la presó. Una altra difícil relació familiar, aquesta vegada entre mare i filla, està en el centre de Los Tortuga, però el film parla també dels desnonaments, la dificultat de superar la pèrdua d’un ésser estimat (el marit i pare de les protagonistes), la crisi en el camp i la migració. "Sí, és una pel·lícula argumentalment més barroca, amb més capes", ens explica la cineasta. "Hi és l’univers de la taxista, del camp, el dels estudis de comunicació audiovisual que realitza la filla. Tot això construeix una constel·lació. Vam fer un esforç en l’escriptura per assumir aquest barroquisme". El títol del film fa referència a aquests personatges migrants. És la situació pròpia de la mare, Delia, xilena establerta en una ciutat que no és la seva, però també el de la filla, Anabel, dividida entre Barcelona i Jaén. "Segons la tradició oral, els Tortuga són els migrants andalusos que viuen i treballen en altres centres metropolitans", explica Funes, de procedència andalusa. "És la idea d’emportar-s’ho tot i no saber quan tornaràs". Desplaçar-se amb la casa a sobre, com mostra algunes de les fotografies que apareixen al film de Jaume Miserachs, el gran retratista de la Barcelona humil dels 50 i 60. Sempre s’ha dit que la segona pel·lícula, novel·la o disc és la més difícil, sobretot si la primera ha estat ben considerada. Funes està completament d’acord: "La segona és com la revàlida, tot i que és injust. Tots tenim dret a fallar, que el film no sigui tan bo com imaginàvem. Per exemple, m’agrada molt Mia Hansen-Love, però no la seva pel·lícula Maya, i no per això he deixat de creure en ella". "Algun dia fallarem –confessa– amb la segona pel·lícula hi ha una pressió afegida perquè la primera ningú l’esperava". De vegades diu sentir-se una impostora i explica un somni que ha tingut diverses vegades, en què es descobreix que no ha acabat la carrera de cine a l’ESCAC. Precisament després de concloure els estudis en aquest centre i completar els estudis a l’escola cubana de San Antonio de los Baños, Funes va començar a treballar com a auxiliar de direcció, segona en el set, script i fins i tot assistenta de càsting en films de Marc Coll, Elena Trapé i Marçal Forés, tots formats a l’ESCAC com el guionista dels seus curts i els dos llargs, Marçal Cebrian. "El 2008, a l’acabar els estudis, treballava en un bar però buscava alguna cosa en el cine. Vaig ser a Escàndol Films, la productora d’ESCAC, i amb Nely Reguera, que és molt amiga meva, vam fer la primera de Mar Coll com assistentes de direcció". Funes recorda que hi havia molta precarietat, però suplerta amb talent. Aquell moment d’iniciació resumeix "les ganes de ser a les pel·lícules dels teus amics". Elvira Lara, que encarna Anabel, és tot un descobriment. "El meu llenguatge és dirigir actors, m’interessen els personatges que habiten els meus films", explicita Funes. "El procés de selecció ens va ocupar des de setembre de 2023 fins al maig de 2024. Vam veure entre 800 i 900 noies que la directora de càsting, Cristina Pérez, buscava als carrers, discoteques, bars, botigues de roba o universitats. Cristina va veure Elvira sortint d’una biblioteca. Va venir set dies seguits a fer proves i aviat vaig tenir clar que havia de ser ella". El dol La directora és conscient que de vegades toca desprendre’s del guió inicial. Per a ella, "les imatges es manifesten de veritat després d’haver sigut rodades. La nostra primera impressió és que era un film sobre el dol. Després teníem clar el final. Vam tornar enrere perquè tots els camins convergissin en aquest desenllaç. L’únic que no podia canviar era la relació mare-filla". Aquest procés va durar 21 setmanes, davant les 10 de La hija de un ladrón. "Vaig aprendre que un film no pot muntar-se en 10 setmanes", aclareix. Funes va repensar les imatges i va saber ser "crítica amb el que he rodat i no tenir por de sacrificar coses. El resultat final està bastant a prop del que volia".

Retrat de la migració andalusa

Presentada a la secció oficial del festival de Màlaga després d’haver sigut seleccionada en els certàmens de Toronto, Tessalònica i Göteborg, ‘Los Tortuga’ és el segon llargmetratge de Belén Funes. "Amb la segona pel·lícula hi ha pressió afegida", assegura.

El més llegit