Quimi Portet: "El català és una llengua maltractada que jo veig profundament sexi"

Comença el llibre invocant la modèstia: vostè es presenta com un "guitarrista espabiladet», amb arguments "de pa sucat amb oli», sospira coses com "si jo hagués sigut intel·ligent»… Però per fer discos, per pujar a un escenari i per publicar un llibre com aquest caldrà creure una mica en un mateix, ¿no? És clar, hi ha una part impostada, sí, però també una altra de no prendre’t massa seriosament, i més quan tens 67 anys. Soc prudent. Allà hi ha una part humorística que va bé. La gent que es pren massa seriosament a si mateixa és un perill. Cal tenir un punt de prevenció, un marge de seguretat. Sempre insisteixo, i no amb intenció despectiva, que la música popular és un gènere menor i em sento còmode allà. ¿Subscriu la tesi postmoderna que no hi ha barreres entre alta i baixa cultura, Stravinsky i una rumba o un rock? Al final, tot és distracció. Soc postmodern al revés. Penso que és igual de patxanguero Stravinsky que, no sé, Boney M. Tota la cultura, en el fons, és entreteniment, també la més elevada, que no apareix fins que la gent té menjar i viu calenteta. És una cosa que no necessitem, supèrflua. Confessa que es va posar en això com a guitarrista i que les lletres sempre li han costat una mica, i cada vegada més perquè ja ho ha explicat tot. Però fer lletres és una de les coses més divertides de ser músic. Qualsevol d’aquestes cançons, sense lletra, no valdria per a res. La cançó no existeix fins que està cantada. Les instrumentals les oblides. Les que queden són Eleanor Rigby, Imagine, Rivers of Babylon… Les que tenen lletra. Fa uns dies, el seu amic Manolo García ens parlava en aquest diari del seu gust per rescatar paraules en desús i alguna cosa semblant també té vostè, en aquestes Cançons en bell llemosí. El títol del llibre remet a la Renaixença, sublimant la llengua d’una manera poètica. Si l’hagués anomenat Cançons en català hauria semblat un llibre de text. Però, títol a part, jo no rescato paraules en desús perquè utilitzo paraules que a casa he sentit sempre. Vinc d’una família de Vic i hi ha paraules que els barcelonins potser veuen estrambòtiques i que a casa es deien. Hi ha una cançó anomenada Ets de por, per exemple. Es tracta d’una expressió genuïna que potser alguns catalanoparlants del 2025 no sabrien dir què significa. ¡La meva mare m’ho deia cada dia: "¡Ets de por!». El que intento és no ser frívol amb l’idioma. No soc un intel·lectual ni un lingüista, però el català és una llengua maltractada, que ha patit molts problemes i que veig profundament sexi. Per a mi, Pitarra era sexi, feia riure molt, i Rusiñol. No tinc un gust per les paraules arcaiques, sinó per l’idioma genuí, sense xorrades, sense mirar de fer-te el modern ni el ciutadà del món. ¿Li sap greu que els cantants jovenets barregin en una mateixa cançó català, castellà, anglès...? Estic a favor que cadascú faci el que vulgui. No passa res, tot anirà bé. I tenir 67 anys té els seus avantatges: jo ja estic amortitzat, i això em dona una tranquil·litat en moltes coses que sempre m’havien preocupat molt. Jo vaig tenir un grup anomenat Kul de Mandril, i fèiem estrofes en català i tornades en castellà, així que no soc ningú per donar lliçons. Tenim per primera vegada una Conselleria de Política Lingüística. ¿Com veu l’estat del català? No en tinc ni idea, no hi participo. Ni tan sols sabia això de la conselleria. Jo visc una mica en una torre d’ivori, amb tota la humilitat, no tinc una dimensió especialment social. Vaig passar uns anys molt divertits amb el procés, fins al 2017. Hi havia unes emocions que no coneixia i vaig disfrutar-ho, però després ja no m’ha interessat gaire. Va publicar el seu primer àlbum en solitari Persones estranyes, l’any 1987, en paral·lel a la seva etapa amb El Último de la Fila. Un disc que va sortir gairebé com un accident. És un disc que es va fer molt de pressa i va ser com trencar el gel, perquè el 1987 no es feien discos de pop o rock en català. Estaven Duble Buble, N’Gai N’Gai..., i era tot molt underground. Els meus tres primers discos són una mica seriosos. Després, amb La terra és plana (2004) elimino els filtres i descobreixo la conya total, l’anada d’olla sense fre. I amb Oh my love (2012) comença la tercera etapa, quan em faig vell, o maduro, en el millor sentit d’aquestes paraules. ¿Va pensar que s’havia passat d’humorístic? No, em sentia obligat a explorar aquesta part de mi. Era una època en què van començar a participar en els meus discos Albert Pla i Joan Miquel Oliver, i es creava una energia humorística que no es podia quedar al tinter. També llavors vaig produir els tres primers discos d’Adrià Puntí, amb qui tinc una simbiosi només comparable a la que he tingut amb Manolo (García). Una relació fraternal, de família. Vostè parla de riure com "una forma sorollosa de tristesa». A l’Europa meridional, entres a un bar a la una de la matinada i està tot el món molt content, i els veus el llautó. Hi ha una reacció histèrica a la tragèdia de la vida. Ho fem amb tota la bona fe i tenim una tendència al drama, per la part trista i per l’alegre. Als països del sud, on tothom és tan alegre, si calles una mica sembles intel·ligent. He conegut persones que no diuen res i que tothom pensa que ho són.

El més llegit