Contra els elements

Fa cinc anys del primer dia que ja no vam poder sortir de casa. Hores abans s’havia decretat l’estat d’alarma i establert el confinament. Va ser la primera de cent llargues, dures, doloroses i angoixants jornades, però ningú va aventurar-ne la durada, perquè res se sabia de l’abast del que passava. Només que la mort podia esperar-nos, amagada a la cantonada de qualsevol carrer del planeta. Pandèmia era la paraula; coronavirus, la malaltia; covid-19, el causant; Wuhan, la ciutat xinesa on tot va començar, i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’organisme internacional que tenia a les mans el nostre destí. Les imatges impactants saltaven de pobles a països sense solució de continuïtat i mostraven el contrast de carrers buits amb hospitals saturats. Les xifres creixents de morts i contagiats s’alternaven amb els dictats sanitaris per evitar-ho, i les normes de conducta privada amb un estricte control públic per garantir l’ordre. Després van anar sorgint els problemes associats. De la primera impotència del combat contra l’enemic invisible a la familiaritat amb les corbes de l’estadística, de la falta de mascaretes a l’especulació amb elles, de la inexistència de vacunes a la seva frenètica investigació, dels abandonaments a les residències als polèmics cribratges, dels que es rebel·laven apel·lant a la llibertat als que la van confondre amb la inconsciència, de la solidaritat vespertina amb el personal sanitari a l’egoisme individual potenciat pel temor als altres perquè qualsevol podia contagiar-nos. El llegat l’arrosseguen els supervivents amb símptomes persistents. Les doloroses absències familiars conviuen avui amb les PCR que van quedar a la farmaciola i les restes de treballs artesanals per combatre el tedi amb les receptes que no tornarem a cuinar. La ruïna va amenaçar negocis, el teletreball va reconvertir presències i moltes convivències es van ressentir. Van augmentar la lectura i el consum televisiu també per seguir les compareixences de les autoritats, que pretenien insuflar ànim de victòria assegurant-nos que en sortiríem millors. Res ho indica. Les greus al·locucions diàries de llavors de Pedro Sánchez han coincidit aquesta setmana, dia per dia, amb la del balanç de la seva ronda de contactes parlamentaris per augmentar la despesa en defensa i seguretat. I el seu compromís amb mantenir l’actual nivell de l’Estat del benestar amb la constatació que els riscos segueixen existint. I, tot i que no són com els de llavors, sí que s’assemblen als de llavors. Invertir en guerra per tenir pau. Aplom Mirant pel retrovisor, avui tots podem preguntar-nos com i quant la pandèmia va canviar la nostra vida. I entre els que poden respondre que molt, hi ha Salvador Illa Roca (la Roca del Vallès, Barcelona, 5 de maig de 1966). La nostra familiaritat amb l’actual president de la Generalitat ve d’aquells soferts mesos. Era ministre de Sanitat, i acabat d’arribar va haver de lidiar amb una situació inèdita que esquivava públicament amb l’aplom que el caracteritza. Les seves penes ara són d’altres, i no menyspreables. Al capdavant d’un Govern que vol parlar poc i gestionar millor, s’enfronta a reptes menys intangibles, però igualment difícils per al seu afany de ser eficient. Rodalies i el seu històric deteriorament al capdavant. Una altra clamorosa evidència domèstica que hem tornat a allò d’abans. A allò de sempre.

El més llegit