Drama correcte però molt convencional

Un fotograma de la película La vida ante nosotros

Un fotograma de la película La vida ante nosotros

La vida ante nosotros és la història real d’una família, un matrimoni i la seva filla adolescent, que durant l’ocupació nazi de París va passar dos anys, amagada en unes golfes minúscules. No hi ha res a la pel·lícula de Nils Tavernier que estigui especialment malament. Hi ha cert ofici en la direcció, les interpretacions són correctes (i la presència de Sandrine Bonnaire sempre ho millora tot) i no hi ha excessos sentimentals ni solucions efectistes. Però hi ha una cosa que es gira en contra seu: és excessivament convencional, a tots els nivells.

És convencional tant en la seva escriptura (la forma de filar el relat, la psicologia dels personatges) com en la seva posada en escena i les seves decisions de càmera. I la manera de repuntar la ficció amb imatges documentals, així com d’establir un vincle final amb les persones reals, és mandrosa, fins i tot tosca. És cert que hi ha alguna troballa en relació amb el personatge més jove, l’adolescent (Violette Guillon), que sosté la família i es nega a descartar la possibilitat del canvi. Funcionen la forma amb què entra la llum en el relat a través d’ella i la idea del terrat (oposada a la de la tancada) com a representació de l’esperança. Però són encerts aïllats en una proposta amb una cal·ligrafia i una dimensió emocional convencionals.

‘La vida ante nosotros’

Nils Tavernier (Estrena: 14/3/2025)

Temes:

Cine