Maria Roig : "Al Carmel hi ha un forat de veus i referents"

¿Com va viure l’enfonsament del Carmel? ¿Quins records en té? Recordo una espera per part del barri, una gran il·lusió i eufòria per l’arribada del metro. Era un gran esdeveniment que canviaria les nostres vides, les facilitaria. És veritat que des de la mirada de la infància no hi havia gaire comprensió, però sí que era allà com un soroll de fons. L’enfonsament, el clot, el recordo com si fos un tren passant: molt soroll, sense saber quina és la versió oficial del que ha passat. Arriben males notícies, però no toquen tots els veïns de la mateixa manera. En el meu cas sento que ho vaig viure una mica com una espectadora a qui la tragèdia li va passar per davant. No hi va haver víctimes mortals, però sí moltes famílies que es van quedar sense història, sense memòria, perquè ho van perdre tot. El record és borrós, però m’ha agradat treballar amb aquesta idea de forat en la memòria. "Crecí con la sensación de tener que estar preparada en cualquier momento para escapar», diu la narradora. ¿Com es creix quan tot al voltant s’enfonsa, ja sigui de manera tan metafòrica com literal? A força d’actes de fe, entrenant la vista per percebre miracles. Quan creixes en realitats que són estretes, entrenes la capacitat de trobar un més enllà, de voler sempre trobar la perla. La fantasia és un gran motor, la literatura és un gran motor i, en el meu cas, l’arribada de la Biblioteca Juan Marsé va ser una habitació pròpia molt important i un espai de refugi també i d’expansió. "Juan Marsé es la nueva iglesia a la que acudo cada día», escriu. Vaig voler donar a aquesta història els seus espais emblemàtics: el de la mare era l’església, el del pare podia ser el locutori i, per a la nena, més que l’escola, la biblioteca va ser com l’espai de ritu, un espai que no era ni a la casa ni a la feina. ¿Pesa l’etiqueta de novel·la generacional? En el procés d’escriptura trobava a faltar una xarxa de companyes, volia inserir-me en l’escriptura i en la literatura i poder compartir aquest procés més enllà de mi mateixa. I aquesta cosa d’autoria novella... Són etiquetes que encasellen molt, i ara som en un moment transgènere. Ja que no li agrada etiquetar, ¿novel·la o autoficció? Novel·la, novel·la. A l’escriure sempre hi ha un substrat autobiogràfic, també perquè crec que escrivim des del cos i al cos hi ha la nostra veritable autobiografia. Però alhora, com a escriptora, sento que treballo amb altres materials, que són la imaginació, la memòria i l’oblit. I m’agrada pensar com una cosa artesanal. No haver de pensar això, que és la meva primera novel·la amb 29 anys, com la meva autobiografia, com una cosa tan tancada, perquè de fet no ho és. Amb el temps, llegim, "rellenaron el agujero de hormigón, pero la imagen del hundimiento quedó presente como una charca en la memoria». I, tot i així, no abunden ficcions sobre el tema. És que no interessa. L’arribada d’aquest metro va ser una demanda de molts anys, un aixecar la mà per ser vistos que no es va produir fins a l’enfonsament. I ni tan sols llavors, per aquesta idea de tragèdia que no és tragèdia; potser si hagués arrasat amb les vides hauria sigut més vista. Aquests 20 anys són una metàfora també de com aquest forat no ha sigut tapat, sinó que es va fent gran. La plaça de l’esvoranc fins fa poc continuava sent una esplanada de ciment quan havien promès allà espais verds. Serà que no té l’èpica de, posem-hi, El 47. I, sobretot, no té referents. De Marsé a avui dia, ¿on són? Hi ha un forat quant a referents i quant a veus, perquè ¿com t’aproximes al Carmel? Per fer les coses necessites mitjans. Jo vaig demanar moltes beques que no se’m van donar. Això fa que et preguntis qui està explicant les històries; qui té accés a ser la veu i a participar del relat que construïm. Que hagi hagut d’impulsar una campanya de micromecenatge per poder escriure el llibre ja hauria de respondre a la pregunta. Clar, perquè a més no ha sigut un procés de 5 anys d’escriptura. No he estat escrivint els assajos de Montaigne, sinó que he intentat aconseguir les vies per posar-me a escriure i aconseguir l’espai o la manera perquè passi. Després hi ha l’orgull de classe. I també, en un moment, molt ressentiment. Jo venia de treballar vuit hores per anar a la universitat, per després a la nit estudiar, participar en les coses amb cansament i no amb imaginació... Llavors hi havia un ressentiment que s’anava alimentant i que també mirava d’entendre, perquè tampoc m’agradava viure enfadada. Però sí, tenia a veure amb una falta de referents també, amb una falta de trobar-me amb iguals allà on anava. Pensava, però ¿on són les que treballen? ¿Va guanyar algun concurs de redacció de Coca-Cola com aquell a què es presenta la protagonista? No, aquest és el meu concurs. No està malament, ¿no?

El més llegit