«Amb l’edat aprens a no jutjar, cadascú sabrà per què fa o no fa les coses»

La recordo a Estan tocant la nostra cançó. Quina és la seva cançó? Soc incapaç de triar una sola cosa d’aquesta vida, del tema que sigui. Tampoc una cançó, totes configuren la vida d’una persona. Hi ha moltes cançons que m’ha agradat interpretar, viure o escoltar. Ha participat en molts musicals. Canta a la dutxa? Jo canto molt. I canto molt en el cotxe, m’agrada posar música i jo vaig fent veus. Deu ser que tinc ànima de fer cors. Els altres conductors la deuen mirar estranyats. No hi penso, en els altres. No sé si algú m’ha vist fent coses estranyes al cotxe. Sap què passa? Ara tothom porta aquests auriculars que no es veuen, i la gent es deu pensar que parlo amb algú altre. Hi ha línies vermelles, un ha d’empatitzar i saber amb qui parla, perquè també existeix el mal gust, que a mi no m’agrada gens Es pot fer broma, del càncer? No només es pot fer, sinó que segurament, sovint és un salvavides. O potser salva situacions, més que vides. El sentit de l’humor ajuda molt, en les situacions dramàtiques. Jo no he patit càncer de mama, però a la vida m’han passat altres coses. Gent a prop meu sí que l’ha patit. El públic admet bé, que es faci humor amb la malaltia? La tònica habitual en les funcions que hem fet fins ara, és que a la gent que ha viscut el càncer, o que el viu, li agrada el que veu. Una amiga ha estat diagnosticada fa poc i ha iniciat el procés, i després de veure l’obra em va dir «ara entomo d’una altra manera el que vindrà». El mèrit és de Cris Clemente, l’autora, una dona gens oportunista i molt compromesa, el text és el fruit de converses amb nou dones que han patit càncer de mama, algunes encara hi són. Això es nota en el text, i es veu que arriba al públic. No és fàcil, amb un tema així. Ha fet una cosa molt difícil, que és saber caminar per aquesta línia tan fina entre la comèdia i el drama. A vegades el sentit de l’humor és resiliència, necessitat de treure ferro al que ha passat. Un mecanisme de defensa Tal com van els temps, aviat no es podrà fer broma de res? Soc una absoluta defensora dels matisos. En això, ningú no té la veritat, perquè depèn de la percepció i la sensibilitat de cadascú. Pot ser que algú no suporti certes coses i que d’altres ens en riem de tot. De tota manera, hi ha línies vermelles, un ha d’empatitzar i saber amb qui parla, perquè també existeix el mal gust, que a mi no m’agrada gens. I cadascú té aquesta línia en un lloc diferent. A vostè la intueixo de les que saben riure de tot. Jo soc capaç de fer broma de l’animalada més grossa, i fins i tot de mi mateixa. En els pitjors moments de la meva vida se m’acudeixen coses que em fan pensar «però jo no estic bé del cap». A vegades el sentit de l’humor és resiliència, necessitat de treure ferro al que ha passat. Un mecanisme de defensa. Què succeeix quan acaba la funció? Ve gent que no coneixem de res a agrair-nos el que hem fet. Jo sempre responc que ho traslladaré a l’autora, perquè, al cap i a la fi, jo soc només un dels vehicles a través dels quals ella parla. No només l’autora, també les nou dones que ella va entrevistar. Van venir totes a un passi previ, especial per a elles, i va ser una comunió molt especial. És meravellós, amb aquest muntatge he après. El que m’agrada del nostre petit país que hi ha una descentralització teatral molt interessant, no és només Barcelona. Girona n’és un exemple. I Salt, Manresa, Reus... A la nostra edat, tenim pilons de coneguts que pateixen o han patit càncer, no? Hem allargat tant l’esperança de vida que tots els organismes s’alteren. I tant que he tingut gent amb càncer al voltant. He perdut persones i també en tinc d’altres que l’han superat. Chritstopher Hitchens va morir de càncer, i explicava que no suportava els que li deien que havia de lluitar. És un denominador comú, ho diuen moltes persones que han patit càncer. Què vol dir això? Que els que no se’n surten no han lluitat prou? Això no és cert. Què passa amb el teatre a Catalunya, que diuen que Madrid ens supera? Això sempre ha estat cíclic. És cert que Madrid té una radialitat i capitalitat que no té Barcelona. Però el que m’agrada del nostre petit país que hi ha una descentralització teatral molt interessant, no és només Barcelona. Girona n’és un exemple. I Salt, Manresa, Reus... L’edat aporta experiència: potser si la meva filla es vol fer un tatoo li diré que no, perquè qui sap si quan tingui 25 anys el voldrà. Això ho sé jo, que en tinc 61 Vostè i jo som de la mateixa generació. La canviaria per l’actual? Buf, jo he viscut el que he viscut, i procuro continuar aprenent. No em canviaria, m’ha costat molt arribar fins aquí (riu). M’agrada la barreja d’edats, perquè tots ens enriquim. Jo tinc l’experiència que no té algú de 28 anys, i algú de 28 anys a mi em recicla, perquè els paradigmes i les dinàmiques van canviant. S’adapta fàcil als nous temps? Hi ha coses amb les quals no combrego o no m’interessen, però això és cosa de l’edat. Ara bé, l’edat aporta experiència: potser si la meva filla es vol fer un tatoo li diré que no, perquè qui sap si quan tingui 25 anys el voldrà. Això ho sé jo, que en tinc 61. De tota manera, una altra cosa que aprens amb l’edat és a no jutjar, cadascú sabrà per què fa o no fa les coses.

«Amb l’edat aprens a no jutjar, cadascú sabrà per què fa o no fa les coses»

Les protagonistes són Sara Espígul, Sara Diego i Àngels Gonyalons, a la qual entrevistem

El més llegit