Nacho Vigalondo: "El dol és l’experiència més violenta que ens toca viure"

¿Com va néixer Daniela forever? Feia temps que m’atreia la idea de fer una pel·lícula que basculés entre dos mons, en la qual el pla oníric fos la veritable realitat i el que entenem per real no fos sinó un mal son. Durant molt temps es va mantenir guardada en un calaix que omplo d’idees que només tenen valor com a exhibició d’enginy i que, per tant, no serveixen per si soles. Però després vaig entendre que aquesta premissa em servia per parlar del dol. Si estàs passant pel dolor d’una per una pèrdua i et donen una pastilla que et permet tenir els somnis que vulguis i passar-los amb qui vulguis, encara que els efectes secundaris siguin perillosos, ¿per què has d’estar despert? ¿Per què ha decidit parlar del dol en aquest moment? Perquè he adquirit prou experiència en aquest tema i ha passat prou temps des d’aleshores. El dol és l’experiència més violenta des d’un punt de vista psicològic que ens toca viure. Per afrontar aquest procés no hi ha aprenentatge possible, ni antídot, ni dreceres; pot ser un passaport a la bogeria. Un dels seus símptomes més horrorosos és despertar-te al matí després d’haver estat somiant amb la persona que ja no és amb tu. Durant un instant et despertes i ets feliç, fins que prens consciència de la realitat i el dolor et sacseja com una garrotada. ¿Daniela forever és la seva pel·lícula més personal? No ho sé. Vull creure que totes les meves ficcions són com pàgines del meu diari. No rodaré mai una autobiografia; no crec que la meva vida doni per a un biopic, però vull posar tant de mi mateix com sigui possible en cada pel·lícula. La pel·lícula també parla sobre els perills que comporta voler jugar a ser un demiürg i mirar d’emmotllar tot el que ens envolta als nostres desitjos... Està demostrat que el poder ens corromp, perquè pot desestabilitzar-nos la química cerebral i fer que ens convertim en éssers monstruosos; només cal fixar-se en el que passa ara mateix al món per entendre-ho. I em va semblar molt interessant reflexionar-hi partint d’un personatge que en realitat és un paio normal, i positiu, que experimenta en primera persona la possibilitat d’un poder il·limitat. Crec que la seva experiència ens permet entendre que, si nosaltres fóssim a la seva pell, ens convertiríem en éssers terrorífics. ¿Fins a quin punt li inspiren els seus propis somnis pel que fa a la creativitat? Gens. No recordo que cap dels somnis que he tingut m’hagi revelat res o m’hagi obert alguna porta a la inspiració. A tot estirar, de vegades em desperto esgotat i humiliat per una cosa terrible que he somiat però de la qual no recordo cap detall: és molt frustrant. No ho sé, cada vegada que un artista explica que un somni li va proporcionar la gènesi d’una idea, tendeixo més aviat a no creure-m’ho. ¿Perquè sembla massa fàcil? Potser sí. Les idees no són una cosa que apareix de sobte i completament formada, malgrat el que digui el tòpic. Em nego a creure que la melodia de Let it be sorgís d’un raig d’inspiració. Al contrari, prenen forma de mica en mica i cobren sentit a través del treball. ¿Com ho fa per distingir una idea bona d’una de dolenta? Necessito sentir que cada pel·lícula meva és un acte de sinceritat i que al fer-la estic fent un salt al buit. Cada vegada que en faig una de nova tinc la sensació de tornar a debutar, perquè necessito posar-me a prova a mi mateix cada vegada que començo a dirigir. Quan afronto una nova pel·lícula, necessito sentir que no s’assemblarà a cap altra que hagi vist abans. No és una actitud gaire habitual en el cine actual, ¿oi? Em fa l’efecte que l’última gran època en què el cine es va exigir ser original són els anys 90. Francament, em sembla que si Quentin Tarantino intentés fer Pulp fiction (1994), potser no l’hi deixarien fer. Hi ha hagut un canvi de paradigma: abans, quan s’estrenava la seqüela d’una pel·lícula d’èxit, els seus responsables et juraven i perjuraven que veuries una cosa nova, diferent de la pel·lícula original. Ara, en canvi, la promoció d’una seqüela s’esforça per deixar clar a l’espectador que la pel·lícula serà igual que la predecessora, que no passarà res de gens nou ni sorprenent. ¿Quina opinió en té, vostè, del públic del cinema? Crec que cal confiar en l’espectador com si fos un igual, i no una mascota a la qual s’ha d’entretenir i donar menjar. Pensar en l’espectador i pensar en la taquilla són dues coses molt diferents i sovint incompatibles. Jo sempre penso en l’espectador, en el d’ara i en el de d’aquí a cinc segles. Parla de l’espectador que tindrà d’aquí a cinc segles. ¿Li importa gaire deixar un llegat? La possibilitat que les pel·lícules que faig em sobrevisquin és una cosa que em resulta força terapèutica, perquè són creacions meves, que em descriuen i que em resumeixen. No pretenc ser immortalitzat com un mestre, ni que la meva obra sigui considerada transcendent. Ara bé, la idea que amb el meu cine puc llançar al mar un missatge dins d’una ampolla i que hi haurà algú que el llegirà en el futur em resulta molt reconfortant.

El més llegit