Aitana: "Em van diagnosticar una depressió a la tardor, però ara em sento millor"

El documental mostra un moment delicat que va passar de salut mental. ¿Com està ara? Encara estic passant per aquest moment, però molt millor. Això és un procés que depèn de cada persona. Em van diagnosticar una depressió a la tardor, enmig del documental, però ara em sento millor i això ho agraeixo molt. ¿Com se sentia? Em frustrava no saber què em passava. No sabia per què estava cada dia i tota l’estona tan trista, per què em costava fer coses que abans no em costava fer. Coses tan tontes com, per exemple, anar a entrenar-me. Això ho explico en un vídeo que em vaig gravar jo mateixa a casa meva i surt al documental. Allà estava començant a dir: ¿què em passa? I era molt frustrant fer-me aquesta pregunta tota l’estona. ¿Què la va portar a aquesta situació? No sabria dir-te què és el que em va portar a això. Jo crec que el meu cos està tota l’estona molt a dalt i en aquell moment vaig parar. Vaig estar molt temps a l’estudi component i només centrada a fer això, perquè el Bernabéu s’havia cancel·lat. Quan sortia d’aquesta zona de confort per a mi i, de sobte, estava potser al carrer o en qualsevol pla social, com anar a un restaurant o a prendre alguna cosa amb els meus amics, m’entrava un pànic social enorme. Em tremolaven les mans, estava malament i m’agafava taquicàrdia. De veritat, estava realment malament. Allà vaig veure que hi havia alguna cosa que no estava funcionant bé i va ser quan vaig decidir òbviament recórrer a professionals i anar al psiquiatre. La seva recerca constant de la perfecció i la impossibilitat de fallar al ser un referent per als més joves és un altre tema central. A la seva gira va ser criticada pels seus balls i va plantar cara. ¿S’està desprenent ja d’aquesta pressió? Potser soc un referent per a algunes nenes o persones, però per a moltes d’altres no. Intento ser jo mateixa. La referència de tothom és ser de veritat el que sentim que hem de ser, el que ens fa feliços, mentre no fem mal a ningú. Jo intento mantenir una mica la compostura en segons quines coses, però cada vegada menys. Ara vull mostrar el que hi ha de veritat. L’educació dels nens també la donen els pares, la seva família o l’escola. Però si tenen una referència musical i volen agafar exemples de coses meves, jo intentaré sempre ser el més real a mi possible. Hi ha una cara fosca de la fama que no es coneix, ¿li val la pena? Amb tot aquest nou moviment que hi ha de la cancel·lació, de l’odi tan massiu, és veritat que de vegades et poden fer molt mal. Jo de cap manera ho faig tot bé, ni de conya, però intento millorar cada dia. Em val la pena, per descomptat, perquè tinc moltíssims beneficis. Al final, tinc 25 anys i puc treballar del que més m’apassiona. No m’imagino fent una altra cosa que no sigui cantar i estar a sobre d’un escenari. Tinc la sort de poder viatjar moltíssim i emportar-me la meva família i les meves amigues moltes vegades. Les meves amigues ho passen fatal perquè elles no es poden permetre gaires coses i no volen que les convidi, però el que jo tinc no és una cosa per a mi només, és per a la gent que estimo. Sé que tinc moltes coses bones com per sentir-me afortunada. També s’obre com mai abans sobre les seves pors: la por de la soledat, el pànic a volar, la hipocondria... ¿Com s’hi enfronta perquè no la incapacitin? Sempre estaré en un constant aprenentatge, però és veritat que, òbviament, em sento molt orgullosa de mi mateixa per poder estar superant-les. Tinc por, per exemple, a volar, i jo per mi no agafaria un avió perquè ho passo bastant malament. El que passa és que és bastant estrany el fet que, per treure’m aquest temor, m’hagi apuntat a estudiar un curs de pilot, perquè també soc molt curiosa i m’agrada molt controlar-ho tot. Òbviament, mai puc controlar un avió, però m’agrada aprendre més, saber què hi ha darrere d’això, quines coses passen, malgrat la meva por. Soc molt d’‘on va dir blanc ara diu negre’, i de vegades la gent no m’entén. Però és que no m’entenc ni jo mateixa. Al documental surt la seva família, els seus amics i fins i tot la seva ara exparella, Sebastián Yatra, amb qui s’havia reconciliat a l’iniciar la gravació i posteriorment va trencar la relació. ¿On ha posat el límit a la seva privacitat? S’exposen moltes coses en aquest documental, però en l’aspecte més personal i amorós no he volgut mostrar gairebé res perquè no em semblava que fos necessari. Sí que surten òbviament molt la meva família i els meus amics. Quan apareix, per exemple, el Sebastián és una cosa més professional, perquè estàvem a Los Angeles tots dos presentant la cançó Akureyri. Totes les altres coses surten de passada i realment he volgut mostrar tot tal com és, tranquil·lament, però posant alguns límits. L’objectiu del documental en un primer moment era aquest camí cap als dos concerts del Bernabéu, que finalment es van haver de posposar fins a aquest 2025. El desembre passat, el Reial Madrid va anunciar que no estava en disposició d’assegurar cap data per a la celebració de concerts a l’estadi. ¿Les seves dues dates continuen en peu? Sí, de moment el 27 i 28 de juny hi haurà concert al Bernabéu. ¿Hi ha algun pla b per si no poguessin celebrar-se? Sí que n’hi ha, però no ho estic considerant. Els farem sí o sí. ¿I hi ha plans per a un Estadi Olímpic o un RCDE Stadium? Barcelona és on jo vaig créixer, és casa meva, i em fa molta por treure un estadi aquí. Sempre dic que és molt difícil vendre un estadi i ja tenint-ne dos a Madrid. L’Estadi seria molt difícil d’omplir, però mai diguis mai. No se sap, almenys cal intentar-ho i fins aquí puc dir. Barcelona es mereix una sorpresa, això sens dubte, perquè és casa meva i ha d’arribar en algun moment, però no puc dir més.

El més llegit